Abans
que Henry Toulouse-Lautrec pintés a la pèl-roja Jane Avril en el Moulin Rouge
de París. Abans que Rosa Parks es negués a cedir el seu seient i que Josephine
Baker es valgués del seu nu amb un biquini de plàtans per a espiar als nazis.
Abans que Amelia Earthart completés el seu primer vol transoceànic, que Dolors
Aleu fos la primera a exercir la medicina a Espanya i que Karen Christence
Blixen-Finecke escrivís Memòries d’Àfrica,
ja existia l’empoderament femení. Bona mostra és la Revista musical, importada de l’estil francès que té més de cent
cinquanta anys d’història i que va caure en desgràcia per la falta de contingut
adaptat a cada època, aproximadament, a la fi dels anys vuitanta.
Des
de llavors, assistim a l’obvietat de la vulgaritat amb soroll que pretén ser
música, lletra que desvirtua l’idioma i videoclips que degraden a les dones,
sense renovar aquella sensualitat i glamur de les pioneres de la fantasia
escènica. Soc una d’aquestes propietàries del seu cos i de la seva vida, a les
qui molts van dir putes, per ser ballarines i coristes, com les dones
meravelloses de les revistes de Florenz Ziegfeld, Jr. de Hollywood. Sense
aquestes pioneres, majoria en les plantilles de tots els espectacles
freqüentats per un nombrós i fidel públic femení, no hauria existit el negoci
de l’esplendor teatral en cap país, generant ocupació per a la indústria
merament masculina de fusteria; decorats; pintura; bijuteria, sastreria i
sabateria, ni ofici de llum, so i tramoia. Les protagonistes de les varietés i
del cinema musical van ser la inspiració per a moltes mestresses de casa,
secretàries, dependentes i estudiants oprimides que somiaven amb aquell
alliberament encara que la pressió familiar o social no els va permetre escapar
dels rols establerts. Les seves filles i netes ballen i canten, pel desig
incomplert, nostàlgic, de “Jo volia ser”. El discurs que embeni empoderar-se
amb un curset de Ball sexy per a seduir
al teu home —i per què no a l’inrevés? —, una ortodòncia invisible o una
cirurgia estètica em resulta hilarant, com ho seria per a la meva besàvia i
àvia maternes que van passar d’una vida en l’alta societat navarresa a
gestionar la seva fonda de la Barceloneta. Què li contarien sobre el coratge i
la dignitat a la meva àvia paterna vídua amb sis fills que rentava i planxava
la roba dels Carod-Rovira? I quin suport necessitaria la meva mare, impecable
modista i patronista que va vestir d’il·lusió a centenars de nenes de primera
comunió i ballarines? Qualsevol de les nostres avantpassades, amb una guerra
civil pròxima per a més infortuni, faria callar aquest eslògan tan pesat per
sobreexplotació.
Hi
ha dones desorientades i pèssimament educades en la docilitat per a fracassar
amb el rotllo: “Tu no pots”. Si algú s’atreveix a dir-ho, tem que ho aconseguireu.
No permeteu que us desmereixin i convencin d’una falsa manca de poder i de
baixa autoestima. Aquests gestos de condescendència, delaten a abusadors i
estafadores professionals. Pertanyo a una generació de dones que no han
necessitat un coach de vida. No
consumim retirs, rituals ni pseudoteràpies fraudulentes. No hem caigut en
inversions fallides d’empreses multinivell. No requerim un Johnny Castle, com
en la pel·lícula Dirty Dancing, que
vingui a dir-nos: “Ningú arracona a Baby”. He conegut a centenars de dones de
tota condició i, coincidim, cap ens hem empoderat de la mà d’uns altres per a
gaudir del nostre moment triomfal, i menys, a cop de Visa. Tenim magnífics
exemples en les nostres famílies i, sobretot, determinació per a realitzar la nostra
santa voluntat. Algunes artistes hem guanyat més que els companys homes i la
nostra reivindicació ha estat el reconeixement de la decència i el respecte
professional. Sempre hem sabut que “Empoderada, se surt de casa” és un estat
natural de la feminitat i, a més, identifiquem a les lluitadores que canvien la
desigualtat de gènere encara que no es manifestin vestides de violeta.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
