Encara
que succeís en els anys noranta, recordo la història que em va contar una
senyora de quan havia estat veïna del Carnisser
de Rostov, Andréi Txikatilo. Acabava d’arribar amb la seva família a Salou,
i en el seu relat de superació de l’horror prevalia l’instint protector d’una
mare que no sabia que les seves filles havien estat tan prop de l’assassí. Quan
se’n van assabentar, els progenitors van optar per allunyar-se d’aquell
escenari macabre, travessant tota Europa.
De
petits ens espantaven amb l’home del sac. Després va venir aquell avís
convertit en llegenda urbana sobre els caramels amb droga, oferts per estranys
a la porta del col·legi. En aquesta dècada dels noranta, vam assistir esglaiats
a les violentes desaparicions de les nenes d’Alcàsser, els casos de Rocío
Wanninkhof i Sonia Carabantes, i el crim del petit James Bulger al Regne Unit.
No
coneixem als nostres veïns, ni als falsos amics
de les xarxes socials, però acceptem les peticions i mostrem la vida privada
amb els fills als seguidors, molts (no és el meu cas) per no semblar antipàtics
o antisocials i per més postureig que Roberto Carlos quan cantava que volia
tenir un milió d’amics.
Amb
un fet tan tràgic, el comentari usual és un ressò totalment predictible: “Era
correcte i amable, no ho podíem imaginar”. Els monstres existeixen, han arribat
a mimetitzar-se amb l’entorn que creiem segur. Són companys de classe, nuvis i
amics de festa que emborratxen, droguen, violen i cedeixen el torn.
Les
penes no eviten el delicte, solament el tipifiquen. Aquest sistema no funciona
i, per tant, amb un alarmant índex de delinqüència no hi crec. Penso que per
molt que un ofensor, assaltant o assassí hagi complert el seu deute amb la
justícia no repara el mal a la víctima i a la família. La seva posterior
llibertat no garanteix, precisament, la tranquil·litat de ningú. Com succeeix
en altres països, també nosaltres tenim dret a saber qui és i on viu un
violador, un pederasta i tota aquesta subespècie d’individus als qui cataloguen
com a malalts. Ens podem creuar amb
ells en una estació d’autobús, el supermercat i la porteria de casa.
Ve
això al cas perquè els mitjans apliquen una autocensura rara, generalment no
s’esmenta ètnia o raça de l’agressor no sigui que s’inciti a l’odi. Els presumptes delinqüents menors són
excusats i protegits. Aquesta llei, laxa, pròpia dels Teletubbies, ha de
canviar per una senzilla raó; si es té la suficient testosterona per a usar una
erecció en un atac a una nena o dona indefensa també es posseeix el raciocini
per a decidir si es produeix un mal i, per tant, comprendre les conseqüències
d’aquesta perversa acció. O, cosa que és el mateix: “Si l’hi fiques, mentre
t’ovacionen i et quedes el vídeo incriminatori de souvenir, ja no ets
l’innocent, nen”. Els assassins i menors de James Bulger van ser jutjats com a
adults en 1993. És que les atrocitats han d’explicar-se i perdonar-se com a
immaduresa? Se senten els pares de James recompensats per la condemna i el
posterior anonimat dels criminals? S’hauria pogut evitar l’assassinat de Rocío
Wanninkhof i de Sonia Carabantes, sabent que Tony Bromwich, àlies Tony
Alexander King, era veí de la població? Què sabem dels assassins de Sandra Palo
i del calvari de la família de Marta del Castillo? Aquests monstres estan creixent
entre les nostres esquerdes judicials, els reconeixeries si te’ls presentessin
com a nuvis de les teves filles i netes?
Mentre
la televisió bombardeja amb aquestes pastorals
de tolerància zero i les moralines en retrospectiva dels accidents de trànsit
mortals, l’altra gran violència silenciada d’aquest país llança una mitjana de
suïcidis de deu persones al dia, els menors també entren en aquesta estadística
per no suportar més assetjament escolar. Aquest greu assumpte, com diria el meu
amic Javier de Campos, de les persones que “van deixar de respirar”, no són les
postres de cada telenotícies, diuen, per a no causar un efecte negatiu. En
canvi, la publicitat gratuïta que es dona a les violacions en grup té els seus
minuts de màxima infàmia i audiència sense importar l’efecte imitació. Prenguin
consciència de l’absoluta realitat d’aquest país; la doble moral depenent del
contingut en els mitjans i les declaracions dels polítics, tutors de la ciutadania creient que som ximples.
A
tothom ens va faltar temps per a repartir titulars, opinions i clatellots fins a la nàusea pel petó
tant forçat com impropi de Rubiales a Jenni Hermoso. El llenguatge no verbal de
Rubiales durant el seu abús de poder, contemplat i retuitat pel planeta sencer,
era més que vergonyós. Qui va reparar en el detall de la imatge on a escassos
pams de l’escena, una Infanta i una Reina no s’assabentaven de res? Ni un gest
de sorpresa o repulsa. Aquesta és la palesa violència de cada dia.
Efectivament, zero és el nostre número nacional, encara que les nostres
futbolistes guanyessin la Copa del Mundial.
Falten
solucions contundents i càstigs exemplars. Ha quedat demostrat, a Sevilla, a
Badalona... a Palma. El mal no entén de majoria d’edat i, si la compleix, raó
de més. Està, des de sempre, succeint al costat de casa, s’escampa i no és una
ficció de Netflix.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
