No
teníem bastant amb el drama nacional personificat fa anys amb la folklòrica
vídua de torero. Importem infidelitats llatines, per a produir-les com a
pròpies. A hores d'ara a qui li importen els assumptes de llit dels altres?
Shakira, una artista capdavantera amb sòlida carrera, coneguda per múltiples
irregularitats que es va saltar amb Hisenda i incloent el poc respecte que ha
mostrat a l’equip artístic del seu últim videoclip rodat a Barcelona amb Black
Eyed Peas i David Guetta Don’t you worry,
va autoproclamar-se com a dolguda cornuda oficial i no sols a Espanya.
Totalment aliena a l’avís de Confuci: “Abans de començar un viatge de venjança,
cava dues tombes”. Va regalar a les masses enfervorides una cançó de pur despit
i mal gust que s’ha posicionat com un meteòric èxit. Mai la infidelitat va sortir
més beneficiosa, ni tan sols les històries fulletonesques de les nostres
pàtries dames en les revistes del cor. Novament, es posa de manifest aquest
important segment de l’audiència; els abonats al drama.
A
propòsit d’això, i no és per posar el dit en la nafra; qui ha pensat en els
fills? Aquest historial que queda en internet, l’activitat social a l’escola i
el desequilibri de créixer durant la llarga guerra freda dels seus progenitors
amb el fons permanent de Spotify. Ho val tot per l’èxit?
Aquests
menors no han estat protegits d’aquesta tempesta mediàtica, tan absurda com
aplaudida, per les ressentides unides
que se senten representades per aquesta gran abanderada que es veu en
l’obligació de fer el discurs de víctima fins i tot en un lliurament de premis.
Escolti’m senyora, víctimes són els nens que passen fam o assetjament escolar i
vergonya pel que fan els seus progenitors; les dones violades i assassinades;
els homes explotats o caiguts en combat; els ancians abandonats; els desnonats
sense llar; els suïcides que ningú esmenta en les notícies, els aturats que no
arriben a final de mes i els malalts de tota edat i condició que agonitzen en
les llistes d’espera a cavall entre l’esperança i la desídia. Víctimes, són
persones sense eines pròpies per a salvar-se.
Mals
temps per a la composició. Adeu a les rimes d’aquells poetes romàntics, deixant
constància de la idealitzada tragèdia amorosa, els boleros, tangos i altres
joies de la música estàndard. La cançó, per dir alguna cosa, no mereix més
atenció que l’anàlisi del rumb que ha pres l’art i que no sempre és cultura,
aquí un exemple. Per a seguir amb el corrent exhibicionista Rauw Alejandro, a
qui Rosalía va deixar sense més explicació morbosa, també li va dedicar una
cançó a l’amor perdut, almenys suau i sense rancor. Rosalía plorava en el
concert de París. I així... situacions que afecten qualsevol persona es
converteixen en "performances" molt rendibles.
Si
escenificar un assumpte privat passant per caixa és el més viral, no m’estranya
que als artistes no se’ls prengui de debò i que, per altra banda, qualsevol
adolescent vulgui aprofitar-se creient que això, davant de la càmera del mòbil
que tant de mal ha fet, és tot el que s’ha de fer per a triomfar.
Shakira
m’agradava més en l’intermedi de la Superbowl i en els vells temps de Objection tango i Hips don’t lie, quan feia coses dignes del mèrit professional que
semblava tenir.
Sense condescendència, pobres nens. De res serveix una cançó maternal i acròstica en el seu honor, quan hauran de carregar amb la seqüela del fracàs més gran dels seus pares, cantat per a tota la vida. Ningú va pensar en ells, els comptes surten a més de dues tombes.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
