Les
constants notícies sobre el descontrol de la població de senglars, rates i
insectes que estan envaint els espais habitats sembla que els succeeixen a uns
altres. Estem davant l’absurd panorama de posar música a les vaques lleteres i
batallar individualment contra les plagues de les quals ningú es fa
responsable. Per parlar del que conec, veia les rates fer funambulisme en el
cable del telèfon cada nit, fins que van prendre l’espai entre la teulada i el
sostre de casa. Vam comprovar que s’havien menjat el tub extractor de fum de la
cuina i alguns cables, excavant túnels en una superfície de cent metres
quadrats per a construir un niu inexpugnable. Les escoltàvem quan saltaven al
saló pel darrere de la nevera deixant femta i orins, transmissors de malalties
greus. Vam posar un parany molt eficient i vam retornar quatre exemplars al
camp.
El
pitjor va ser una infestació de puces, que es van encebar en la gossa i
especialment en mi. Començant per la doble reixeta exterior en la sortida de
fums a càrrec del paleta; la desratització professional, solucions
antiparasitàries del veterinari i els meus medicaments antihistamínics durant
dos mesos, el cost va ascendir a 800 euros.
El
metge em va afirmar que les puces estaven afectant moltes persones i era una
plaga. Aquest va ser el nostre fabulós estiu passat i, ja que vivíem on altres
van de vacances més o menys com ara tota aquesta costa, a aquest estrès li sumo
la incomoditat estacional; el volum del soroll amb crits, música i bombes en
les piscines de cases de lloguer turístic sense respecte de les hores de
descans. La manca d’alguns aliments en el supermercat, que ha perdut la nostra
fidelització per permetre que les excursions familiars, literalment tapant els
passadissos, entrin amb vestit de bany amb el tors descobert i suós. Es colen
en la fila de la caixa i ens tracten amb menyspreu fins i tot insultant de viva
veu, Fucking spaniards, fent una
despesa que consideren una almoina. Alguns no diuen res en una llengua
estrangera, però et fan assabentar que han carregat el cotxe amb compres fetes
a casa seva per passar quinze dies “para no dar ni un euro a estos catalanes”,
a mi m’ho han dit perquè no tinc català de nivell C i sempre allà on visc sono
sense accent determinat com una estrangera o desarrelada —i ho soc, coses de
l’artista nòmada o cul de mal seient—, no és una llegenda ni un 'rumor
racista'.
Per
l’existència d’aquesta població flotant i amb la finalitat de facturar a les
assegurances particulars i altres autonomies, evitant la saturació de Cambrils
i Reus es pot comptar amb les urgències de 24 hores a Miami a l’estiu, després
a l’hivern el CAP tanca les urgències, pagar les guàrdies pel malalt resident
no surt a compte. Imagineu aquesta circumstància a Salou? No, encara no està
tot perdut, però que no passi res gros, que la pandèmia ens va agafar en
temporada baixa. La meva tia que venia a casa per un mes des de Xile, va haver
de quedar-se molt més per manca de permís i vols de tornada.
Definitivament,
has de triar entre l’invasor i la teva supervivència —em refereixo a les rates—
cadascú veu el seu problema com a prioritari i les de Nova York no ho són per a
nosaltres, com no ho eren els ratpenats de Wuhan. Això és el que passa quan
s’infravalora el poder d’allò que sembla petit i llunyà, és el problema que han
de solucionar uns altres. La responsabilitat dels consistoris pel que fa a la
salut general a peu de carrer del contribuent és una mica irregular. La sort és
que a vegades fumiguen per a evitar la proliferació de la processionària dels
pins, però quan va haver-hi un problema de vespes en la meva casa, el tècnic
municipal es va desentendre per considerar-lo un assumpte particular. No ho
era, ja que el niu no estava allà encara que venien centenars des d’algun lloc
molt pròxim que l’Ajuntament no es va molestar a esbrinar. Qui sap si en un
jardí públic o en una casa buida. Els mosquits flebòtoms van causar estralls
als dinosaures abans del meteorit de l’extinció massiva, i d’alguna manera
continuen evolucionats després d’altres canvis climàtics.
Nosaltres
resistim la ressaca de totes les variants de Covid, grips i altres assots
patògens i vírics, ens trobem amb paparres mortals que provoquen la febre
Crimea-Congo, portades per espècies protegides en migracions. Mosquits i vespes
que van arribar en els contenidors de vaixells comercials. Xinxes en avions i
trens de turisme de baix cost. Les formigues vermelles que s’escampen en ple
Mediterrani. Tota bestiola usa el cavall de Troia de la globalització.
Avís,
si senten sorolls a les mateixes hores no és la casa que s’assenteix, ni la calor,
ni els mobles ni els fantasmes, són okupes de quatre potes molt difícils
d’erradicar. Un greu problema de la civilització que recorda el malson de la
pesta negra. Al cap i a la fi, on hi ha persones hi ha problemes. Paciència i a
pagar.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
