Marian
Nadal és una de les poques artistes que saben cantar, declamar i ballar amb una
rica formació. Se’n diu vedet i va pels pobles faci calor o fred, però en
realitat és una promotora cultural capaç de moure a les institucions per a
motivar a diversos segments de la població. Estar a l’Aragó la beneficia; si
residís a Catalunya es trobaria pals carregats de prejudicis en les rodes del
seu bon fer. Aquí recollim el lament dels artistes amb solera, que veuen com la
seva manutenció i tota una vida professional es dilueixen davant la gratuïtat
dels concursos de talents en televisió i els actes d’aficionats en les festes majors.
L’escola dels comediants de carretera i manta s’acaba. La falta de fórmules en
directe que atrapin al públic i l’arrenquin de les urpes virtuals converteix en
risc econòmic qualsevol iniciativa que superi un elenc de cinc persones.
L’artista
que s’autoprodueix ha deixat de tenir somnis cars per a aferrar-se a la
supervivència indispensable. Les productores teatrals juguen a ser Broadway
pagant sous indignes. Els artistes, molts oficialment en el llindar de pobresa,
es passegen en les catifes vermelles exhibint somriures i vestits prestats per
aquesta oportunitat de fer-se veure, que bé pot aplicar-se a qualsevol persona
en qualsevol situació laboral.
Tots
a demostrar que seguim aquí a vegades amb caviar beluga, unes altres a base de
pa i ceba. Per als qui hem comptat les monedes en temps d’alts i baixos i
deutes de companyies en gira, això significa de professió càsting.
Vostès
també passen proves encara que no es posin davant d’un focus. Algú pretén el
seu lloc. Es tracta de conquistar i romandre, perquè tu triomfis el teu amic ha
de fracassar. Els veterans afronten una jubilació precària i els joves omplen
la nevera amb ocupacions per als quals no s’han preparat.
Si
l’economia i el benestar són el retrat de la societat, la projecció artística
és la seva radiografia.
Marian
ensenya a altres dones a deslligar el cuquet. Ha estat comissària
d’exposicions. Compta vivències de companyes que han tingut una maternitat molt
més complicada que la d’una persona assalariada amb totes les seves necessitats
cobertes. Es parla de la conciliació de la vida laboral i familiar encara que
hi ha algunes generacions de dones, ignorades, que van portar fills al món fins
i tot per a no poder gaudir de la seva infància i creixement amb tot el dolor
d’aquesta separació. Marian, amb una filla preciosa, desitjava el meu
testimoniatge de 'no maternitat' per a una de les seves xerrades i he pensat
que puc compartir-lo aquí. Com a totes, el rellotge biològic em va donar el
toc. En plena lluita pel meu posicionament en un mercat tan ingrat i voluble no
podia permetre’m més d’un any de gestació, criança i inestabilitat econòmica,
ja no dic si potser sola. Per la meva realització laboral he deixat enrere
família, amics i territoris. Els cadàvers sentimentals que van quedar-se en el
camí denoten la meva passió per la professió i la manca de possibilitats per a
conciliar-ho tot. No era ambició, la meva responsabilitat m’impedia donar un
present caòtic i un futur incert a un nen.
No
val especular sobre una altra circumstància més segura. He cobert l’instint
maternal amb les meves alumnes i amb els meus ballarins, encara que no és el
mateix. Fent balanç, no em penedeixo.
Dir-ho
en veu alta suposa ser etiquetada d’egoista pel sector conservador i també
alliberar l’opressió de la moral aliena, aquells que opinen d’allò que no han
viscut o patit en primera persona. Apel·lo al sentit comú davant, casos de gran generositat fèrtil però inútils en
el propòsit com el de Shirley MacLaine, artista que admiro, però mare que no
entenc, qui era capaç de deixar a la seva filla de tres anys viatjar sola en un
vol intercontinental.
M’estremeix
l’abandó infantil molt més que el judici de qui no sap posar-se en la teva
pell. Un fill és el més important, fins i tot la dura elecció personal de no
tenir-ho.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
