Estava
en la cua del supermercat i una nena d’uns tres anys jugava amb el que semblava
fet a la seva mida: la petita barrera abatible de pas entre clients i que les
caixeres acostumen a tancar quan abandonen el seu lloc. L’àvia que carregava el
carret, li cridava incessantment: “Ets dolenta!”. Suposo que si hagués sigut un
home com un armari, m’ho hauria pensat, però una vegada valorat el risc em vaig
ficar on no em cridaven, expressament, perquè la nena em sentís: “Aquesta nena
està explorant, és llesta i està sana, un encant i no és dolenta”.
L’àvia, atabalada no em va contestar, i tampoc ho van fer les altres persones de la cua, enfastidides d’esperes i rutines. Si donem aquest missatge de maldat a tan tendre cervell, repetidament, condicionem a aquesta persona. El que es diu en públic i avergonyeix crea un resultat. Les afirmacions alienes passen a les accions pròpies. Un dia, perquè ho va dir un adult, es creurà que és dolenta i no tindrà un futur positiu. No hi ha nens dolents, hi ha familiars que no saben educar-los, possiblement perquè aquest és el tracte que van rebre de petits, sentències i sentiments de culpa, càstig i por. Però no respecte. Això és el que estem vivint avui amb la mala educació escolar, que és molt pitjor que la familiar. Hem passat de l’autoritat màxima a la total manca d’implicació de molts professors que compleixen un horari i fan uns exàmens, però no volen saber res de problemes, i la vida és en si mateixa un conflicte diari per solucionar. Amb tres anys no es té consciència de la maldat, potser és la responsabilitat dels grans la que falla, però mai la del petit. Particularment, em preocuparia contemplar un nen callat, quiet o ensopit que no juga ni riu, seria un fet contra natura, aquest seria el veritable mal.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
