La
veneració al cul femení està de moda. Parlo del twerking, l’exhibició de les
arts amatòries d’origen africà que s’ha desvirtuat, per apropiació cultural,
barrejant-se amb el hip-hop i el comercial dance. Amb el ritme dels malucs
sorgeix el desig i la vida, existeixen danses autòctones en tot el planeta amb
diferents graus de simbolisme sexual on cada grup aplica les seves normes de
participació. El mateix ocorre amb la dansa del ventre una altra forma molt
antiga de seducció que es practicava amb vels i sense roba interior, insinuant
la promesa de mil i una nits felices. D’aquell erotisme reservat a faraons,
emirs i paixàs ve el concurs de les samarretes mullades, ja que a vegades la dansa
del ventre es realitzava amb aigua, proporcionant la visibilitat d’encants
ocults.
Vaig
deixar de portar a les meves alumnes a concentracions amistoses de ball
acadèmic quan es va acceptar la hipersexualització de menors, amb interpretació
de gestos inapropiats i lletres de cançons denigrants. Com a educadora,
reclamar mesura d’acord amb l’edat dels actuants o de l’audiència, va ser una
batalla perduda amb una única resposta: “Ho fan tots”. Això no significa que
sigui el correcte. Sorgeixen veus titllant de puritans i rancis als progenitors
que consideren l’última actuació d’Aitana, davant dels seus fills menors, massa
explícita. Afirmava Rubén Amón en un programa de TV que aquesta 'coreografia'
és normal i no hi ha per tant. Per respecte professional, em nego al fet que es
digui coreografia a la banalitat, d’un ego passat de voltes per la fama, que
simula el coit en un concert. Al cap i a la fi, què sabré jo després de quatre
dècades dedicant-me a això? Aquesta càrrega sexual i provocativa desencadenada
per Madonna en la indústria musical ha continuat amb artistes com Britney
Spears, Rihanna i Ariana Grande. Ja no vull esmentar les infames posades en
escena de Megan Stallion i Nicki Minaj. No sé gairebé quin és el seu mèrit per
merèixer un videoclip, però artístic cap. Són dones reeixides en les quals es
veuen reflectits milions de nenes disposades a imitar-les i a exhibir-se en
vídeos domèstics. Fa temps vaig contemplar en xarxes a una nena de vuit anys
ballant de manera procaç, en un concurs, obtenint milers de polzes enlaire i
vaig sospitar que, també, materialitzant la fantasia més escabrosa de qualsevol
pedòfil darrere la pantalla.
Estupefacta
em vaig quedar, ja que el comentari general de les col·legues i altres dones
era: “Que bufona i sexi!”. Per aquesta mateixa falta de perspectiva vaig parar
i reconduir la gravació d’un videoclip que vaig dirigir a Milà amb una cantant
de catorze anys quan la mare i la productora li suggerien ser més sexi, en
contra de les meves premisses —no sexualitzo a menors— tal com vaig exigir
abans de començar el contracte. Toca ser desitjable a aquestes edats? No.
Aquestes exhibicions irresponsables fan per emputir les nenes, però bé que
jutgem la barbaritat d’altres ètnies que les casen a dotze anys. Parlem d’una
mitjana de menors que a deu anys ja consumeixen i han normalitzat el porno
vinculant-lo a la violència, llegeixi’s accions de violacions en grup. Quines raons donaven i tornaran a donar algunes
mares en les xarxes en defensar que l’actuació d’Aitana no és excessiva per als
menors?; que vagin a un Canta Jocs infantil. Les artistes i influenciadores
generen enlluernament i falses expectatives. Aquestes frivolitats sexuals,
contemplades per menors excitables i saturats d’una luxúria que no els
correspon, enganyen als qui creuen que per a ser una dona empoderada —paraula
que detesto— cal seduir. Que moderns i permissius amb els continguts que no són
per a menors per tal de no quedar fora de joc! És cert que veiem les coses com
ens convé, són els filtres propis i com a dona —d’antiga, res— crec que han
d’usar-se, pel que al sexe es refereix, com a protecció dels qui no saben
distingir l’art escènic de l’obscenitat i la ficció de l’agressió. Els
suggereixo que percebin la complaença que els envolta cada vegada que assisteixen
a demostracions de dansa o concerts amb menors que ja han deixat de ser-ho,
abans de temps. Els nascuts en els seixanta, vam tenir una infància normal, no
va ser necessari veure a l’estupenda Cher ni a la grandíssima Tina Turner
cavalcant mascles per terra. No, no tot bellugar sinuosament, perreo i ball és digne de l’escenari,
tampoc és coreografia i molt menys art.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
