Encara
que al vagó se’l digui cotxe, per a mi un tren sempre serà una meravellosa
successió de vagons i una promesa d’evasió. Què va ser d’aquells rígids seients
de fusta i de les plataformes movedisses que se salvaven amb emoció passant de
vagó en vagó?
El
comportament humà és previsible; tots els seients estan numerats, no et
llevaran el teu, però el passadís, entre maletes de mida cabina i cossos que
desafien les lleis de la física, es converteix en un nus que no té solució a
l’estil gordià, un contrast molt habitual i ningú cedeix el pas. Allò que es
pretenia com un ràpid vol sobre les vies, cap a Saragossa s’esvaeix amb la
realitat.
Compres
un bitllet en el cotxe silenci expressament i des de Tarragona a Lleida tens
com a veïns de passadís, un a cada costat, a dos individus explicant les seves
misèries en el mòbil. No és una anècdota, ho he viscut tres cops.
Si
hi ha indicadors de silenci a les portes i si qui va comprar el bitllet sabia
el que feia, per què no es fa cas? L’autonomia individual pel que a la
comunicació i el seu excés es refereix, ha donat pas a un escàs interès per
parar la deguda atenció a la comoditat dels altres.
Estic
convençuda que qualsevol que interrompi el benestar del veí en un espai comú
sap que pot fer-ho aquí, sota la premissa d’un turisme necessari i un servei
públic amb mancances cada vegada més importants. Amagat al darrere d’aquest
halo del fals benefici de la globalització que juga entre la fràgil línia de la
tolerància i l’apropiació cultural, que d’eclèctica no té res, s’ha aconseguit
que la molèstia no importi. En realitat aquest mal col·lateral és normal,
aquestes indicacions que descriuen la necessitat de l’educació col·lectiva no
importen. És un assumpte totalment ingovernable. Efectivament, n’estic
orgullosa. On és el premi? He aconseguit viatjar en l’AVE, callada... ni per
protestar als veïns que fan soroll mentre contemplo molins de vent elèctrics,
camps colorits i Quixots imaginaris cavalcant al costat de les vies… O potser
són indis i bandolers a l’assalt del tren correu? Digues-me rara, però si
compro un bitllet de vagó silenci, no és trivial el fet d’esperar que l’única
condició es compleixi. Ah!, una altra cosa per a evitar malentesos: jo no em queixo,
solament informo. En tot cas, els maleducats són legió i res fa pensar que es
millorarà el servei i la incapacitat de pensar en els altres.
Quina
infantesa tan dolça aquella dels trens amb seients de fusta, les finestres que
es podien obrir i treure el cap, els diaris per terra i els companys de seient
desconeguts que oferien una peça de fruita... Això sí, els lavabos, no importa
que m’ho miri a cinquanta anys vista, fan la mateixa pudor de pixum i és una
odissea que no et caigui l’abric i la bossa a sobre d’una esquitxada a terra...
La
tafaneria de tanta xerrameca creuada va inclosa en el bitllet, tant si vols com
no. Bon viatge!
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
