Durant
el segle passat, sense l’allau de TikTok encara que amb la possibilitat de
veure una televisió estricta, les nenes russes i ucraïneses tenien una visita
obligada al teatre de ballet clàssic. Quan havien contemplat el lluïment de les
més privilegiades ballarines, se’ls preguntava si volien ser com elles. La
temptació portava en el paquet el desig de ser la princesa real del seu barri
més aviat humil i l’ambició d’èxit amb exagerades reverències finals en la
representació d’aquells contes que tan bé orquestrés el mestre Txaikovski. És
difícil dir que no i quedar-se en la fila dels absents en la glòria.
Després,
darrere de les tiares, els tutús rancis amb suor i talc per l’ús i aquells
refinats objectes de tortura anomenats sabatilles de punta, les nenes
descobrien la fam, la por d’engreixar, ser rebutjades i l’anorèxia. Vivien les
picabaralles i la gelosia amb cristalls trencats dins de les sabatilles. El
buit afectiu lluny de casa. Dormien en habitacions atrotinades i fredes, en
aquelles residències ancorades en temps d’escassetat, com si el triomf
comportés la misèria amb aquest record de la permanent amenaça del fracàs.
Disciplina ho deien. Ho explicava Okssana Skorik, actualment ballarina
principal del Mariinsky Ballet, en un documental titulat A beautiful tragedy de quan era una adolescent i venia a referir la
gran veritat de com una mare frustrada pot influir en la vida de la seva filla,
a qualsevol preu. A ella li va sortir bé, però va veure passar a moltes cap a
l’oblit. L’escenari exerceix una atracció irresistible. En el cas del ballet la
carrera és curta, el lluïment paga peatge i el minvament de facultats que
esdevé relativament ràpidament en termes d’edat, és tan cruel com la pitjor de
les malalties de qualsevol ésser menys talentós.
El
ballet va ser, juntament amb la música, el meu primer amor, però ni el més important
ni el decisiu per a realitzar-me com a persona i artista. El ball i l’escenari
m’han portat a tots els llocs viatjant i cobrant, a les persones que vull o
admiro i m’enduc les experiències meravelloses que puc comptar no com a vella
glòria (patró de conducta que detesto), sinó com una persona inquieta i
arriscada de sèrie.
A
vegades em pregunten, pares i possibles estudiants, amb quina professora o a
quina acadèmia acudir, i responc que provin o observin una classe i facin cas
de la seva pròpia intuïció. El millor professor de dansa és qui et fa feliç, la
vida ja s’encarrega de recordar-te que no sempre pots ser-ho. Fuig de qui
t’adoctrini en el sacrifici, la humiliació i el “No ets prou bo” per a
portar-te a un límit emocional sense marxa enrere en els millors anys de la
teva vida, com a pagament de l’assoliment artístic. Aquest tipus de
professores, i les he conegut aquí a Catalunya, no són més que aspirants
frustrades a princesa de ballet de Txaikovski, que faran el possible perquè tu
no siguis més o després s’atribuiran un mèrit que és solament teu.
Desconfia
de les exigències desmesurades i les sentències gratuïtes, són píndoles de
desànim. Escolta a qui et guia amb realitat, però t’ofereix opcions.
Treballar
sis xous diaris en un parc no és precisament un bon començament, ni per a
aprendre ni aprehendre el més important d’aquesta professió. Els qui la
dirigeixen i et supervisen, en general, no saben més que tu. Als artistes se’ls
parla en el seu idioma i se’ls tracta com correspon a la seva formació, tota la
resta és processat de carn picada, no hi caiguis si vols un futur professional.
L’any
1996, crec recordar, van posar una crítica meva al Salou Setmana punxada i
subratllada en la cartellera de vestuaris del parc. Llista negra, no és una
llegenda. N’hi ha uns quants, coneguts, tots els que saben del que parlen i
volen fer les coses per bé dels companys.
Encantada
de tornar al suro, sort que no soc una papallona, però tu sí. Usa les teves
ales. “I si caus?”, em diràs... Però, “I si voles?”, et responc.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
