Mantinc
la teoria que qui esmenta l’aigua passada que no mou molins, generalment no li
convé la sal sobre la ferida d’un fet. També crec que qui més s’esforça a
llevar importància, i més si ha estat protagonista implicat, té alguna cosa a
ocultar sigui per passiva o per activa. Seria més fàcil, acceptar la
responsabilitat de cadascú i demanar disculpes. La inexperiència, la malaptesa
o qui sap. No, el perdó està a un altre nivell i encara que allibera més l’ofès
que a l’ofensor, ni és un dipòsit a termini fix del rancor ni tothom ha de ser
perdonat. Aquesta gent que castiga o avergonyeix la memòria dolorosa i obliga a
oblidar no compta.
Ve
al cas perquè fa uns dies a la platja de Vilafortuny vaig veure un fantasma.
Aquell posat en caminar, aquest gest conegut i envellit en la bota del temps,
que un dia va importar i va il·lusionar quan érem joves i crèiem que l’amor era
allò, just el que mai va arribar a ser.
Amb
el pas dels anys i contextualitzant les experiències pròpies, el fantasma i jo
vam tenir unes quantes converses en persona. No hi ha intenció més òbvia que,
pretenent conquistar, diu: “No t’oblidaré mai”. Qui estima pensant en la
pèrdua? L’amor et dona les forces per lluitar i vèncer.
Quan
ja has tocat la cara A del vinil de la teva vida, hi ha frases que grinyolen i
et convencen que, efectivament, allò no havia de ser. Una d’elles és: “Sempre
em contradius”. Escolti, tinc opinió pròpia i creure que és una confrontació
personal, venint d’un home que assegurava que era l’amor de la seva vida, per a
mi no deixa lloc a dubtes. L’altra frase per emmarcar fa por: “Ets massa
notòria”. De sobte, tot allò que et fa única et posa en la situació que
destorbes. També l’hi ha passat a una amiga meva que és activa i molt
divertida, i a altra amb inquietuds per no enterrar-se als seixanta. Això és un
peu posat en el relliscós terreny de la submissió o l’anul·lació. Llavors, saps
que aquell intent candorós a disset anys no era amor.
El
fantasma, usant al mèdium de Messenger, m’enviava cançons d’amor, de tant en
tant, fins que vaig haver de dir que gràcies, però massa empallegós, fora de
lloc —soc feliçment molt casada— i que no signifiquen res. Estimar és
acceptació de la individualitat i alguna cosa més que reviure balls lents en la
Hot Harlem i jocs en les ones del cap de Sant Pere.
A
romàntica em guanyen poques, però ja estic tocant la cara B del vinil i he
conegut totes les balades de l’amor. Des del mes que possible però no viable a
l’absolutament insòlit i meravellós però amb curta data de caducitat.
El
vaig veure allunyar-se caminant per la vorera, convençut (ho sé molt bé) que
sense sortir d’un quilòmetre de l’avinguda d’Adelaida des de casa seva al
treball durant tota la vida, creuant-se amb les mateixes persones i un cop a
l’any gaudint d’unes vacances al Carib, això és vida. La que no vaig voler
tenir, quan hi havia un món per descobrir i una experiència vital per a
acumular.
Ara,
em queda per destruir l’única prova del crim de la joventut, les cartes
enrotllades en una cinta de ras rosa, de sabatilles de puntes. El ballet no era
més important, però això que anomenen apoderament, la independència i l’ànsia
de conèixer el món sí.
Llàstima
de primer romanç al qual el temps i el passat que sempre torna arrenca tot
l’encant.
Millor
no haver-ne fet up dates.
Mai
més ben dit i encara que sembli un tòpic: no era per ell, era per mi.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
