El
dia 12 d’octubre és molt delicat si es vol arribar al nirvana social. Primer,
no tinc Déu ni sants, i segon, si comencem a exigir a la gent d’avui que demani
perdó per allò que van fer uns altres fa tant, es cau en una coacció estúpida
de to suposadament moral.
Aquells
que va trobar Hernán Cortés no eren germanetes de la caritat precisament, sí,
sí, els qui arrencaven cors en viu i llançaven el cadàver escales avall perquè
el poble es mengés les vísceres amb gran algaravia mística.
Ja
saben: Déu vol més diners, però, a la mínima, et castiga a les flames de
l’infern durant l’eternitat... A patir per sempre en terrible agonia, però així
i tot… t’estima. Apropiació d’un
monòleg de George Carlin, en pau reposi, que podia fer un monòleg d’aquest
nivell als EUA (els que vigilen quin llibre agafes de la biblioteca), però aquí
seria, si més no, denunciat i jutjat. Doncs els déus han volgut cors calents,
dones empoderades cremades o lapidades, homes de pell fosca penjats d’arbres,
heretges torturats, innocents morts en atemptats terroristes i guerres
religioses, ofrenes de menjar que es podreixen a l’altar. Ningú els reclama la
seva part de criminalitat.
Cortés,
segons la història real i no a conveniència del discurs victimista, va ser el
líder d’una aliança de pobles oprimits i massacrats que van decidir unir-se en
aquell paraigua —o ell amb ells— per interessos comuns.
Ximples
no eren. Que sí, que va haver-hi sang. Com en tots els conflictes de conquesta
i alliberament. Que no, tampoc era un sant.
Quant
a la verola i la sífilis, escolti... jo visc a Catalunya i m’han contat que
algú em va portar una Covid de la Xina, en un vol d’oferta, i sense, si més no,
tocar-los. Després, el govern em va obligar a posar una vacuna sense totes les
garanties d’efectivitat. I no són pocs els qui acusen aquestes injeccions dels
seus trombes, ictus, etc. Amb només una vacuna vaig veure créixer en poques
setmanes, en la meva cua de mama dreta, un bony que gràcies a una triple
revisió mèdica va resultar en res seriós, però l’esglai anava inclòs en el lot.
Llegendes urbanes diran. Ignorants, esgrimiran tots aquells que miren des de
dalt. Per a poder parlar d’ignorància cal aportar llum, la que mai s’ha posat
sobre les causes de totes aquestes morts amb dades analítiques individuals.
Sabem
d’uns que amenacen de recuperar el califat de Còrdova i no hi ha ningú amb una
mica de coherència actualitzada, posant-hi pau i després glòria, solament tebis
pactes amb el veí que té la clau de la porta davant de Gibraltar.
Si
comencem a mirar enrere per a treure benefici, no es parla de justícia ètnica o
històrica. És tot retret i crida sibil·linament a la revenja. Quina reparació
ha resultat pel que correspon als indis americans? No escolto el president dels
EUA en acte de contrició, més que donant almoines de gestió de casinos i condemnant-los
a guetos en la nació profunda. Qui els ha exigit que s’excusin pel robatori de
territoris a Mèxic?
Assenyalar
que som culpables pel que van fer uns avantpassats és manipulació, i més quan
aquest senyor que ha estat exclòs del rotllo de Mèxic és Borbó, tampoc hi era
en aquella desgràcia.
Tinc,
per una anàlisi d’ADN, el 61,9% de gens ibèrics, un 22,3% de romans i un 15,8%
d’Europa del nord-oest. Algú va haver de saltar-se els límits geogràfics,
ètnics i culturals per a sobreviure, amb la qual cosa alguna matança, fam o
pandèmia els va enxampar pel mig.
Jo
no sé vostès. No puc permetre’m arrossegar més culpes alienes. La retrospectiva
en mans de la retòrica nacionalista no deu culpar la gent del present. A un
altre amb aquest xantatge.
Tots,
en defensa —i en atac— dels territoris i les seves gents, tenim un mode de vida
que no ha canviat amb els segles de civilització: sortir, saquejar i tornar a
casa. Digui’s colònies en pro de la civilització, imposició i adoctrinament en
una fe, a sang i espasa, o per un trist tros de farina pastada. Això i la por
fan guanyar adeptes a qualsevol secta. Franquícies empresarials. Robatori de
riquesa i recursos naturals. I aquesta explotació vigent que es diu treball mal
remunerat. És sabut que els africans esclaus van ser venuts pels seus propis
germans de raça i res... no hi ha declaració oficial.
El
meu besoncle Francisco, que era el cap visible dels roigs a una fàbrica
barcelonina, va morir en un camp de concentració a Alemanya. Cap ciutadà
lliure, ni governant, d’aquest país ha demanat perdó a la seva família i tampoc
se li ha pogut donar sepultura. Perquè ningú, en el present, és responsable.
Alguns són molt trilers en això de passar-li la bola a un altre.
Ni
la multinacional del signe, que no
paga royalties, on s’han grapejat i violat nens, que amaga als seus
evangelitzadors de la llei i el càstig en les seves estances aclimatades i
assegurats de bons àpats, ha demanat suficient perdó.
El
dia 12 d’octubre, vist que no hi ha consens, solament hipocresia i ganes de
tocar més boles, queda com el dia del nom de la meva mare, que tampoc era
culpable dels crims comesos per uns avantpassats imaginaris, genèticament i,
històricament parlant, en cap lloc del món incloent-hi Catalunya, on vaig
néixer, però ves a saber, després del tour dels meus gens, d’on soc. Com va dir
el meu marit, de petit, en confessar-se per fer la comunió: jo no he comès cap
pecat.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
