No
sento que pertanyo a una ciutat, ni a un país. Tot en el meu deambular
existencial, es redueix a etapes. Són fotografies, són persones volgudes i
rècords d’alguna cosa que ja no està avui, tal com ho vaig conèixer. En tot
cas, solament tinc una unió física, un tornar a casa, quan entro en un teatre.
No importa si és la platea, si són els camerinos, si és l’escenari abandonat
amb la llum de guàrdia. Si és amb públic o amb companys. És el que sento. Conec
massa cases, a les que no vull tornar. Cap és meva.
Em
queda una visita pendent a Sant Martí, Barcelona, a recosir la cicatriu per
tancar l’inesperat i reobert dol per la meva mare, quan ja gairebé estava
acabat, en aquests nou últims mesos.
Conec
massa persones que sempre estimaré encara que mai ens tornem a trobar i me’ls
han posat en el camí, el teatre i la dansa.
Entre
fustes, cortines i bombetes he estat més feliç, més dona, més aventurera
salvatge i més capaç de sobreposar-me a qualsevol dificultat. És estrany. És el
lloc on la solitud és un plus. T’envolten històries d’artistes; ressons de
cançons; línies de text; acudits; mirades furtives; anhels i desitjos per
complir; passos de ball, sospirs, riures i plors. Convius amb el millor i el
pitjor de tu mateixa i dels altres.
Et
paguen per sentir-te realitzada i lliure. Potent. Desafiant. Et paguen per
aprendre, per admirar i per equivocar-te. Per rebre consells i també per
donar-los quan passen els anys. Et paguen per ser tu quan et vesteixes,
maquilles i interpretes a una altra. I en tot això, hi ha una profunda acció de
modelar-te a tu mateixa, de contribuir a un altre món, a altres persones i a
una altra realitat, amb una passió que mai s’acaba.
No
tinc cap fama ni trajectòria d’estrella del teatre, perquè l’estrella és el
teatre i la fama la fa la gent que es deixa els millors anys de la seva vida a
perpetuar-lo.
És
el lloc més còmode i alhora bressol d’escepticisme demolidor, que conec, per a
somiar i crear. Per a lluitar i viure. En els pitjors moments ha estat el meu
refugi i en els millors el meu punt vulnerable més manifest.
Això
només s’entén si s’estima per a, fins i tot, deixar tot enrere i tot per davant
perquè és l’aquí i ara més tangible que he conegut. Passo pàgines amb
facilitat. Cremo ponts i naus que ja volguessin, sense remordiment ni pena, els
qui van iniciar aquestes pràctiques.
El
teatre és el més present que conec, ho porto dins, però ho enyoro físicament.
Sense melodrama. Amb la nostàlgia de la vida extraordinària perquè no tenia
temps ni ganes per a una altra vida que no fos així. Aquesta és la meva
pertinença. La realització personal i a través d’ella, he après el que sé i
intueixo el que encara puc aprendre. No hi ha frivolitat ni vanitat. Hi ha una
plenitud vital que agraeixo i expresso convençuda que és possible que el millor
no estigui per arribar... però si succeeix, valdria cada obstinació i
centelleig d’il·lusió. Si quan ens enamorarem recordem que ens volem a nosaltres
mateixos, imagina quan saps que l’escenari et correspon i mai t’abandona encara
que no tornis a trepitjar-lo.
La
gent no se sepulta en un teatre. Ni allí llencen les seves cendres. Però en un
teatre, hauria de descansar perquè és el meu lloc del sentit de pertinença. El
que succeeix és que m’he unit a la meva ànima bessona en aquest terreny
d’incerteses que suposa viure temps caòtics on em qüestiono més que tot el que
projecto i realitzo menys del qual desitjo. Canvio el teatre com a destí final,
per ser aquesta cendra en qualsevol costa verda sota la pluja o llançada a la
mar més brava, al costat del meu amor del Nord, on ell triï.
El
cas és que no pertanyo a ningú ni a cap lloc. No obstant això, hi ha tants
llocs on em sento volguda, rebuda i valorada per persones tan estupendes que
estic agraïda, perquè m’ancoren a les emocions indispensables per a funcionar
bé. Per escriure. I per apreciar infinitament tant la seva companyia com la
solitud del creador. Una solitud necessària per a generar, moltíssima alegria.
Potser
la pertinença ha variat, soc més independent que entre bastidors i davant dels
focus o en els camerinos, més veritable en la meva convicció i, no obstant
això... al final aquesta pertinença espiritual venç.
No
és una rendició, és un continuarà amb la força i la dedicació necessàries i els
mitjans adequats. Si no... si una cosa no passa, ja sabeu, és que no havia de
ser.
Beneeixo
les situacions que m’han mostrat:
Qui,
sí. On, sí. Perquè sí.
Qui, no. On no. Perquè no.
Qui, mai. On, mai. Perquè mai.
Si
d’alguna cosa serveixen els milers d’hores d’assajos en la dansa i en el
teatre, és per a saber el que sí o no funcionarà i l’he aplicat durant tota la
vida. És la intuïció personal, inexplicable, injustificable però millorada. No
falla.
Chaplin,
que no em feia riure amb el seu humor de la misèria, i em va fer témer-la i
plorar des de ben petita, va dir: “La vida és una obra de teatre que no permet
assajos. Per això, canta, riu, balla, plora i viu cada moment, abans que baixi
el teló i l’obra acabi sense aplaudiments”.
No
estic d’acord, tota la vida estem assajant i debutant centenars de vegades.
Encertem i ens equivoquem. El simple fet d’existir, és un miracle de la vida,
que mereix aplaudiment. El que fem amb ella amb obstinació i per bé, també.
Sigui
com sigui, assaja i estrena la teva obra vital, no compten tant els
aplaudiments.
Ja
saps: no hi ha una segona oportunitat per causar una bona primera impressió.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
