Manta,
sofà i crispetes és el que cal per contemplar el procediment caòtic de
Mouliaá-Errejón en mans del jutge Carretero. Tot i que un munt de tertulians,
periodistes i youtubers més afamats del país presenten l’efecte polièdric que
ha causat en l’opinió publica, i ja que soc una dona, val a dir que em sembla
d’un tracte insensible la forma de preguntar a la presumpta víctima i que
potser 900 queixes són un indicatiu que la mateixa societat agressiva que és
capaç de dir de tot d’una manera absolutament visceral a qualsevol que avança
per la dreta o se salta un stop, no vol escoltar violència verbal i descriptiva
en una sala on s’imparteix justícia.
El
relat de Mouliaá, això no obstant, no és coherent. No escric per jutjar-la. No
l’entenc. Tinc claríssim que si un paio em vol abusar en un lloc, no continuo
mitja hora després com si no passés res en un cotxe cap a casa seva. No
m’encaixa. Com es diu; dades i no relats. Tal com apuntava l’advocada Beatriz
de Vicente recentment, qui acusa ha de provar. Això és molt difícil en un
entorn solitari o íntim. Sense escàndol. Sense testimonis. Sense ferides. Per
por i conseqüències.
Escoltant
l’interrogatori i personalitzant-ho, si em poso en la seva pell ploro per la
pressió excessiva i aprofitant el xut de l’adrenalina d’ataca o fuig li hi dic una de les meves, ben grossa i sense la
vènia a sa senyoria.
La
intenció del to de l’interrogatori, encara que sigui un assumpte dramàtic, m’ha
fet pensar que a Elisa solament li faltava un mono de color taronja amb una
caputxa negra com a Guantánamo, perquè no era tractada com a presumpta víctima
sinó com a culpable.
Culpable
de les seves incoherències. De la seva manca de memòria. Del seu estat de
nerviosisme. Dels seus temps inoportuns per la denúncia i de les seves
interactuacions en xarxes i mitjans. Té dret a ser escoltada i protegida sense
suspicàcies ni insinuacions humiliants. Tot això m’és familiar, tant com les
històries de les dones dels pobles petits, dels barris i de les escales de
pisos que eren i són vilipendiades per qualsevol dubte o sospita pròpia de la
inculcació de la difamació.
Això
no és cosa de feminisme ni de demonitzar els homes. Ni de procediments
judicials. Això és l’absolut retrat d’una societat real que no està preparada
per acollir les víctimes ni per diferenciar-les dels agressors.
Aquesta
dona mai superarà aquest calvari paral·lel, i Errejón tampoc. Potser tot va ser
una mala coincidència. No entenc que una mare sàpiga que té una filla petita
amb 40 de febre i no ho deixi tot immediatament per anar a l’hospital. Perquè
no hi ha seducció ni mal clau que valgui ni la signatura d’un llibre, ni la
tòrrida conversa durant mesos de xats que s’autodestrueixen ni fer un tema del
moment a X. No. Això no porta enlloc.
Amb
tota la llàstima que em produeix saber que altres dones seran jutjades amb la
mateixa frivolitat d’aquí endavant. Aquest judici no serveix per a víctimes, que
s’ho pensaran abans d’obrir la boca a temps. Perquè aquest país ja és molt
d’assenyalar al més feble i desprotegit.
Quina
mania de pensar que les denúncies són un instrument de revenja, quan són fets
tan difícils d’assumir que ha de passar temps per reunir forces i noticiar o
comunicar allò que ningú sap amb certesa, però tothom opina creient que està en
possessió de la veritat.
El
jutge Carretero es queixa del mal a la seva reputació i pràctica. Ell sabrà, si
la seva expressió ha encès l’espurna de la vergonya que cap dona té perquè
passar en una sala.
Manta,
doncs, que el judici més absurd encara no ha acabat.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
