Un
dels moments més difícils en la vida política d’un líder arriba quan descobreix
que la gent ja no li fa cas, que els companys comencen a allunyar-se’n
i cada cop es troba més sol, aïllat, sense ningú que l’escolti ni li doni la
raó. És com sentir-se una illa enmig d’un oceà d’indiferència. Com si la
marea hagués retrocedit, deixant al descobert les roques esmolades de la
solitud.
Ja
no sents la calor de la multitud, ni el suport dels teus aliats. Cada pas que
fas ressona en el buit, sense el càrrec que esperaves, amplificant la sensació
d’abandó que sembla insuperable.
I
per acabar-ho d’adobar, quan tornes de la fira a casa, t’adones que els que
t’acompanyen en cada acte i et riuen les gràcies no ho fan per lleialtat, sinó pel
sou que els pagues a canvi de companyia. Amb l’agreujant que intueixes que seran els
primers que se’t llençaran a la jugular quan et vegin defallir, per quedar-se
ells tot el que al llarg dels anys has construït. Que dura que és la vida d’un
polític!
