A
vegades, la vida em maltracta com si hagués inventat la cita prèvia. Però en
general em compensa exquisidament per no haver-ho fet i per altres raons,
diguem-ne fins i tot de karma.
Per
desdramatitzar: el sistema, la maquineta, et crida l’atenció perquè has arribat
massa aviat i no t’imprimeix el tiquet, però no et diu res quan no compleix la
puntualitat de la cita que t’ha costat concertar dues hores per internet.
Mentre
escric això, tant la dona d’una taula d’atenció com el segurata de l’entrada maltracten amb un correcte menyspreu de
manual un home que no sap usar, i no té per què saber-ho, la seva carpeta de
prestacions a internet. L’home està empipat. Se’n va, i ells se’n riuen.
Això
sí que és qualitat del servei públic. La prepotència darrere el taulell i la
submissió davant la pèssima gestió de les administracions són dignes
d'estudi.
Pel que
fa al vigilant, la feina consisteix a fer de pastor, sense cap empatia, de gent
entre decebuda, cansada i una mica interrogativa. Cobrar per mirar el mòbil
durant tota la jornada laboral. Trobo a faltar el gos d’atura.
En
acabar d’escriure aquest text, encara espero el meu torn, una hora més tard.
Quan ja em toca, tinc la sort que m’atengui una persona amable a la taula 19.
Surto
de l'oficina sense dir bon dia... fent una repassada a les cares apagades i
mirades quasi absents. Llueix la pantalla dels torns de la cua: “Gràcies per la
seva paciència en l’espera... i perdó per les inconveniències”. Imagino, un
entorn administratiu més amable.
Ja
voldríem, els que no som ximples, que es donés algun valor a qui arriba abans
d’hora i, a més, sap fer els tràmits per internet. Però qui no en sap, o
prefereix que l’atengui una persona i no una màquina, té el dret de ser tractat
amb respecte i que no se’n fotin d’ell, com aquell home cansat de demanar
solucions als qui son part del problema.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
