.jpg)
Tinc
un amic que se sorprèn que em passin coses. Estic segura que la primera raó
d’aquest estrany patró universal és que estic viva. La segona, que també els
succeeix a altres vius deambulants. Amb aquest succés, vull alertar dels drets
dels clients tant com dels abusos dels comerços. A l’hora de pagar en un
establiment, franquiciat, d’higiene, bellesa i una mica d’alimentació, la
caixera m’ha demanat que li ensenyés la bossa i les butxaques de la jaqueta. Li
pregunto si tinc cara de lladre i em diu que “solament cuida el seu treball”.
Li responc que no, que les seves competències no inclouen el fet de revisar les
meves pertinences, per considerar-se una acció exclusiva de personal de
seguretat autoritzat i que, per descomptat, no es fa davant d’altres clients
sinó en privat. Lacònica, la caixera, argumenta que em puc negar, i mentre em
vaig enfadant i els pròxims usuaris xafardejant, li dic que això és il·legal,
però que li ho ensenyaré tot perquè no tinc res a amagar.
Una
vegada demostrat que no he robat res, i la dependenta, per tant, assabentada
del contingut de la bossa i les butxaques a causa de la falta d’intimitat,
apareix la llesta de torn que no sap els seus drets com a usuària. Se m’acosta
per dir que no és per a tant, justificant la conducta de la dependenta. Li dic
que no li he demanat la seva opinió i que no és el meu problema si desconeix la
llei que protegeix els drets del consumidor. Me’n vaig de l’establiment i torno
al cap d’uns minuts amb una carta a la direcció i demano el full de
reclamacions.
La
dependenta insisteix que ha estat correcta i jo li interpel·lo amb la mateixa
cantarella: no és la teva tasca revisar una propietat privada, humiliar un
client en públic amb la consegüent vulneració de la seva dignitat, ni estàs
autoritzada a fer-ho. “Tant la teva cap com tu hauríeu de saber-ho”, li dic.
Em
confessa que m’ha vist ficar les mans en les butxaques. És clar, evidentment,
amb aquest pobre indici sense cap base, resulta que si qualsevol ho fa és
sospitós de ser lladre. Resulta que tenia en les butxaques tres mocadors de
paper amb mucositat i taques del maquillatge de l’emprovador. No senyors, no.
Les organitzacions de consumidors adverteixen d’aquesta conducta abusiva i ho
remarco, és il·legal. Llanço l’última traca: escric en diversos mitjans i ho
explicaré. Soc una persona decent i no necessito robar una barra labial.
Afegeixo,
abusadors en general, tinc un teclat, un cervell i, a més, sé usar-los. Hi ha
una diferència entre ser un usuari desinformat o ser passiu davant aquest abús
general. Ja que la vergonya, totalment innecessària, ens la fan passar igual,
almenys que sàpiguen que en la seva extralimitació de funcions i normes no
dictades per la llei, no tenen ni dret ni autoritat per a mirar el que portem
dins de la bossa. En tot cas, la infracció és seva. Potser que truqui a la
policia si torna a passar.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
