Avui,
a l’estació d’autobusos de Tarragona, he vist una persona amb la seva pròtesi
de la cama recolzada, dormint en un banc. Xocava, feia mal als ulls. Començava
el dia, ha passat així la nit, només coberta per una manta. Vulnerable a qualsevol
delinqüent. Exposada al fred i a les desenes de mirades condescendents i gestos
indiferents dels transeünts. He pensat que, de petita, quan veia a algú en
aquestes condicions, em queien les llàgrimes i encara que no entenia molt bé
que passava, sabia que no era bo. La penúria és fàcil de reconèixer, no calen
subtítols.
Hi
ha en el mercat ambulant de Cambrils, i també a l’Hospitalet de l’Infant, un
senyor molt gran, amb visible maltractament a les seves cames però amb l’ànima
serena. Toca l’acordió meravellosament, té ofici i art, amb aquelles tonades de
tots els temps que enllacen als nostres avis, pares, amics i desconeguts de
qualsevol part del món. Es veu obligat a esperar uns cèntims. No podem donar a
tots els que demanen, però on hi ha un regal de música, no sé passar de llarg i
deso les monedes sense mirar-li perquè em fa vergonya que senti que és caritat.
És agraïment, pel fet que per un moment m’ha traslladat en ment a un lloc
confortable i estimat de la memòria, amb una d’aquelles cançons que en diem:
“És la meva”, amb la pell de gallina, com Sur le ciel de Paris o Ochi Chornye. Bé, és fàcil encertar, ja que la meva són
aproximadament cinc mil temes en una vida, dins la barbaritat de més de 80 G de
material MP3 que tinc, perquè m’he desfet dels vinils, cassets i CD. Em queden
uns pocs de cada, com a records d’un món vintage, analògic i autèntic.
Testimonis d’allò d’abans, el valor que hi donàvem a les coses. Com el vell
l’acordió o la gastada pròtesi de cama de l’home que dorm al carrer per a
sobreviure.
Diran
que aquestes circumstàncies, de les persones que volten pel carrer, són fruit
de la sort o del destí, fins i tot responsabilitat individual o la suma de
totes elles. La vellesa, amb malalties i impediments, si ja és dura a casa, al
carrer és cruel. Estem abocats a un pròxim futur tercermundista, més propi de
les distopies de les pel·lícules, que ja ens alertaven d’aquests esdeveniments.
Tanta ficció en la pantalla no pot ser el relat d’una mentida. Ens ve damunt
una realitat que hem de controlar i tornar a canalitzar. No ens oblidem dels
desfavorits. Necessiten atenció, ara. No compassió ni llàstima. Acció humana.
No hem de fer virtut del patiment, ni discursos d’esperança intangible, acaben
amb milers d’éssers cada dia. Crec que a tots ells, els és igual ser els
primers quan arribin al regne dels cels, ja que de l’infern surten i entren
cada dia, amb passi preferent i sense fer cua.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
