La curiositat que em desperta el fet que els homes facin servir els urinaris, encara en molts llocs, en grup va parella a l'excentricitat de què els lavabos separats, i de manera corrent, apleguin dos sexes diferenciats però, i vet aquí altre motiu de perplexitat, allò que haguera de ser un espai adaptat i destinat especialment a les persones amb mobilitat reduïda, normalment acabin en el vàter de les dones, encara que molts usuaris són homes com els signes gràfics que no deixen lloc al dubte. No sé jo si hi ha un rastre de mentalitat errònia, en aquest cas.
Amb totes aquestes definicions de gènere que s’han normalitzat, no cal anar gaire més lluny per arribar a la següent qüestió: les persones que no volen ser tractades ni com a homes ni com a dones on van? Potser seria més fàcil disposar solament de dos o tres lavabos o un senzill de tota la vida sense pretensions, condicionats per la mobilitat reduïda però sense distinció de sexe. Total, més d’una vegada ens troben amb senyors que surten del reservat per a les dones, i dones que han de fer servir el dels homes per cues, que semblen del dia de rebaixes i que no poden esperar la urgència fisiològica. No és per amoïnar, em pot la jocositat, les instal·lacions d'aigües negres no entenen de gènere ni d’habilitats físiques ni de talents universitaris o directius d'empresa. La naturalesa ens posa en el mateix nivell.
Això sí, infinites gràcies als establiments que per estalviar tenen un temporitzador de llum, però no et deixen a fosques enmig de la feina i encara més als qui posen un ganxo per penjar la bossa i l'abric. A vegades succeeix com en els atrotinats lavabos dels vagons de trens... que no passen l'aprovat sanitari i no pots evitar sortir esquitxada de tota mena de fluids...
Com que a més tinc una ment volàtil i en temes socials res em sembla prou seriós últimament, no vull ni sospitar que com està vist, però poc encertat i gens acceptat, amb l'intent dels contenidors-espies de la brossa de Cambrils, s'instal·li una app que identifiqui en el dia i hora a qui desa l'íntima matèria orgànica. Però tot arribarà. És allò de què si el dia et va genial, no et preocupis que ja apareixerà qui te'l faci malbé.
Haurem d'esperar que ho solucioni la intel·ligència artificial, els segles de coneixement i progrés no ens avalen.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
