Als autobusos de l’empresa Plana, alguns conductors avisen que no es pot fer servir l’altaveu del mòbil, ni menjar o beure, “ni en portes d’una lipotímia”. Suposo que és perquè els toca a ells netejar les molles o perquè hi ha porcs que ho deixen tot perdut. Que els autobusos necessiten control ho demostra el fet que fa dos mesos, el seient on anava asseguda, amb l’esquena tocant a la porta de sortida, al costat dret, es va aixecar perillosament en un gir tancat, gairebé tirant-me al passadís. No em vaig trencar cap os ni vaig caure, per pur instint, perquè haver ballat ha de servir per a alguna cosa, per a bascular l’equilibri. Arrapada al seient del davant i incapaç de sortir-ne, en acabar el revolt em vaig canviar de lloc, però ai!... la cama dreta s’havia quedat tocada per l’esforç d’aguantar el pes del doble seient i la velocitat de maniobra. Vaig reportar l’incident amb una foto de la matrícula del bus, tant a la conductora com al xat de l’empresa. Conservo la prova, ja que la negligència tècnica m’ha costat diverses setmanes d’anar coixa. No entenc com un vehicle públic pot circular sense revisions d’aquest tipus. Els aconsello que, davant de qualsevol incident, documentin immediatament el seu cas, pel fet que les paraules se les emporta el vent.
I també, les paraules se les emporten els que es veuen obligats com jo a sentir un pringat indiscret d’una agència publicitària retre comptes al seu cap amb tot luxe de detalls sobre una campanya que es feia amb el Diari de Tarragona i diverses empreses líders. Sort que no practico l’espionatge empresarial, però venien ganes de dir-li: “Escolti! I a nosaltres, què ens importa aquesta llauna de bon matí?”.
Ara, observo que ha sorgit a la fauna urbana un espècimen que va cobrant rellevància: la senyora gran que es distreu amb els vídeos i el volum del mòbil en pla festa rave en una sala d’espera del metge o en un restaurant. Ja em sembla trist que estigui sola, i em continc, però és el seu problema i estem cansats que el facin nostre. Em pot la ironia del que és previsible: què passaria si tots alhora féssim el mateix? Això és, molestar en grau màxim els altres. Abaixin el volum, i callin si no poden millorar el silenci. Ni en temps de futbol dels diumenges en aquells transistors dels nostres pares, hi havia tant xivarri, almenys es posaven d’acord amb l’emissora.
No menjaré a l’autobús, són les normes, i espero que ningú hagi de passar per l’ensurt que vaig passar jo, pensant en les meves meravelloses pròtesis de maluc que, a aquesta edat, em permeten ballar una altra vegada gràcies al doctor Garcia Almagro.
Quan estiguin avorrits, facin un tomb a la Plana, dona molt de si. Potser fins i tot poden traficar amb informació confidencial que un mal professional aireja en el trajecte absent que altres persones entenem el que diu i les conseqüències de la seva indiscreció. Màster?, oficina? Per a què? A la Plana amb una mica de fortuna, escolta fins a la CIA i el CESID.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
