L’aventura de la Flotilla Global Sumud és tan ridícula com perillosa. La iniciativa d’afegir-se d’Ada Colau i Greta Thunberg, ja de per si amb poca credibilitat, exemplifica la necessitat de reconèixer que, per a una missió humanitària, no n’hi ha prou amb la bona voluntat i un cor enardit davant la massacre; també calen mitjans estratègics i tàctics.
Molts de nosaltres voldríem ajudar, però no comptem ni amb les condicions adequades ni amb el suport necessari per dur a terme una missió tan complexa. En lloc d’enfrontar el caos sobre el terreny, podem optar per boicotejar una volta ciclista, fer un tuit o cridar en manifestacions —mil vegades— que aquest terror, que sí que és un genocidi, no s’ha de silenciar, malgrat les crítiques que puguem rebre. Els governs haurien d’haver intervingut pel bé de tothom.
Considerant l’abast devastador del règim israelià, la seva patent per actuar amb impunitat, la manipulació descarada de qui titlla d’antisemita qualsevol protesta davant els seus mètodes, i la síndrome de la víctima convertida en botxí, és pertinent preguntar-nos: què són unes closques de nou al mar? A ningú se li ha acudit pensar que una multitud desesperada, amb fam i set, podria abordar el comboi humanitari i provocar una tragèdia de proporcions inimaginables? Si els israelians han atacat les víctimes durant l’angoixós repartiment d’aliments, qui garanteix que no atacaran els voluntaris d’aquesta missió? Encara que no ho vulguem admetre, i malgrat que Colau ja es va oposar a la presència militar en fires d’estudiants que buscaven futures carreres, la realitat és que, en missions de pau, l’exèrcit esdevé necessari.
Per mantenir aquesta pau, alguns han d’estar disposats a fer la guerra; almenys, han de comportar-se com si estiguessin en un estat de guerra, com a Gaza. Això implica prendre totes les precaucions i habilitats de defensa necessàries.
Resulta absurd que la Flotilla no hagi sol·licitat o no compti amb escorta militar i que s’hagi embarcat en aquesta batalla psicològica i aterridora sense la preparació tàctica adequada.
Des de la barrera, sans i estalvis, ens sembla inadequat tot: que es llenci menjar des de l’aire o que es glorifiqui la imprudència d’unes naus vulnerables a l’atac d’una bengala o un dron. Mentrestant, la gent mor, ens esgarrifem, i la comunitat internacional, la que hauria de tenir la paella pel mànec (al cap i a la fi, som més els que volem que s’aturi l’extermini i no tenim dubte a assenyalar-lo), manca del valor necessari per aturar aquesta situació. La bona intenció no és suficient; l’infern n’està ple.
Fa ràbia quan es parla d’escenari i actors en referència a conflictes polítics i bèl·lics, però aquesta acció n’és la confirmació: protagonisme i irresponsabilitat. És el Xou d’Ada i Greta.
Recordeu el consell de les hostesses de vol: primer, assegureu-vos de col·locar-vos la màscara d’oxigen abans d’ajudar els passatgers més fràgils. Qui ajudarà els ajudadors si aquesta missió no va tant de bé com pensen?
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
