Quan vaig arribar al mercat turístic d’aquesta costa, l’oferta d’entreteniment era escassa: Divertipark, Galas (on vaig treballar diversos anys) i els hotels modestos, sense infraestructures però amb il·lusió i projecció de futur.
Després va arribar el parc temàtic, que es presentava com a salvador de l’ocupació. Galas va cremar convenientment i Divertipark va aguantar uns anys més. Els hotels i càmpings, on vaig treballar intensament, es van convertir en el gran pastís. Però en deu anys no vaig veure cap millora ni en els espais artístics ni en la seguretat laboral. Finalment, vaig abandonar-ho tot i me’n vaig anar a Turquia.
Aquest pastís, en lloc de beneficiar el talent local, va ser devorat per agències de les Illes Balears i altres llestos de la costa. Espavilats que sabien poc d’espectacles i tractaven els artistes com a mercaderia. Muntar una agència artística és fàcil: ningú controla experiència, bones pràctiques ni els riscos que un artista quedi desemparat.
El resultat? Totes les agències ofereixen el mateix. El mercat s’omple de cares repetides. Els programadors rebutgen artistes perquè ja han estat oferts per altres agències. Competència absurda. Pèrdua de dates. Menyspreu pel talent local.
S’ha permès que qualsevol amb passaport, moltes vegades ni comunitari, arribi amb aires de certesa i desplaci els locals. Tan solidaris som! I no oblidem els vells lluentons que encisaven els indis del Nou Món… Trenta anys després, els escenaris són indignes i perillosos: il·luminats amb quatre bombetes, i ocupats per aficionats vestits de mercat de carrer que, en una ciutat gran, no passarien ni el primer càsting.
Per als qui vam conèixer la classe i la professionalitat de Divertipark, Galas o els hotels ben dirigits, el panorama actual és decebedor.
Els artistes no es compren en catàleg com les escorts. Paguen una comissió a les agències per ser representats. No per ser maltractats ni exposats a condicions indignants.
El meu respecte als talents que mai podran treballar a la seva pròpia zona. Els animo a buscar un lloc on se’ls valori. Aquí, ser profeta a la terra natal ja no val res davant productes mediocres i vergonyosos, comprats com a espectacle. Fitur ho presentarà tot meravellosament, mentre els qui paguen escapades de luxe ignoren els escenaris menys lluents i daurats.
S’ha de poder escollir un intermedi entre fam i dignitat. Això a Las Vegas, Turquia, Itàlia, França o Anglaterra no passa: el que no val no puja a l’escenari. Aquí, el garrulisme artístic ha arribat a la cota màxima… i no vull ni imaginar la davallada d’aquesta piràmide d’espavilats.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
