La piscina del ressort Kremlin Palace, a Antalya, Turquia, amb les seves rèpliques d’edificis temàtics, era l’escenari d’una convivència tant peculiar com efímera. Allà, una dona iraniana navegava per l’aigua com una ombra, embolicada de cap a peus amb un vestit completament negre, mentre a pocs metres, una russa es passejava en topless amb un tanga minúscul.
Aquesta juxtaposició de mons era només la punta de l’iceberg. Entre les holandeses, alemanyes que es relaxaven sota el mateix sol, les israelianes també buscaven el seu espai, sovint cobertes amb una camisola llarga, silencioses... gairebé absents. Les ucraïneses alienes al futur, es deixaven acariciar per la brisa i el sol a la platja privada, mentre que les noies turques, trencant els prejudicis, es passejaven en biquini, fins i tot quan els seus pares i marits anaven a la mesquita cada divendres.
La sopa multicultural que vaig tenir la fortuna de presenciar en aquells anys s’ha refredat i solidificat en blocs de conviccions radicals, en prejudicis sobre la decència i en crits ofegats sobre la llibertat. Vista des de la perspectiva de la moral, aquesta escena de convivència superficial pot semblar absurda, però en un complex turístic de cinc estrelles, la llei no és la norma. Les vacances, fins i tot si es paguen a terminis, són per gaudir-les, i les diferències es dilueixen davant del simple desig d’evadir-se.
Avui dia, aquella escena de coexistència pacífica sembla una fantasia, gairebé improbable. L’auge de les polaritzacions polítiques i socials ha accentuat les diferències en lloc d’esborrar-les. Potser la piscina d’aquell ressort del 2006 no era un reflex de la realitat, sinó un breu parèntesi, una bombolla en la qual la decència i la moral quedaven suspeses en favor d’un bé comú: el fet de gaudir de l’estiu mentre es pogués. I mentre la vida segueix la seva immisericorde selecció, fent de tot plegat un malson, la decadència, els interessos inadmissibles de les economies i de les guerres, per sobre dels suposats avantatges d’una globalització que no sabem cap on va ni si acabarà de manera tan bucòlica, com la sopa de dones d’aquella piscina, on totes, tenien el seu lloc.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
