Falcons que sobrevolen les muntanyes juràssiques, a la vora del riu Matarranya. Capvespres silenciosos en un bungalou sense televisió, mentre algunes embarcacions solquen la làmina d’aigua amb pescadors absorts en la seva rutinària paciència. No se senten vehicles ni hi transiten els patinets que senyoregen la ciutat.
A cada extrem del pont sobre el riu hi ha un rètol de trànsit: en un es llegeix Catalunya i en l’altre, Aragón. En sortir una mica més enllà, arribem a Faió. Busquem una botiga per comprar l’esmorzar dels pròxims dies... Són les cinc de la tarda i el sol llueix amb una intensitat similar a la de les pel·lícules de l’Oest en blanc i negre, on ja de petits ens deien que els blancs eren els bons i els indis, els dolents. Tot està tancat. Dos argentins ens orienten per posar rumb a Mequinensa.
.jpg)
La ciutat està en festes. A més d’un castell (quin gran esforç pujar i baixar en els seus temps d’apogeu), la gent no només no es baralla per l’idioma, sinó que n’utilitza dos amb gran naturalitat i sense suspicàcies. Aquesta comoditat de ser a Mequinensa fa molt de temps que no la sento on resideixo, ja que els uns i els altres s’obstinen a fer servir el llenguatge per separar-se en lloc de per entendre’s. Hi ha més gent de bona voluntat, amable, divertida, com la dependenta de cabells foscos i ulls maquillats amb eye-liner, del Plus Fresc que gent amb ganes de gresca. Persones que fan que no siguis, perquè no ets, estranger enlloc. Com els treballadors del càmping i el senyor Domingo que m’han estalviat un bon ensurt. Persones amb caliu que estan per acompanyar per unes hores, el nostre camí.
Fins i tot hi ha un basar xinès on compro el banyador, oblidat a casa.
Però, ai!, per tu no seré marinera. Les aigües dolces em semblen traïdores i no m’atreviré a tastar el riu. Això o he vist massa episodis de Monstruos de río a Dmax...
Res a fer, excepte dormir, menjar sense esperar l’horari habitual i llegir; jugar amb la tauleta tàctil i esperar la tornada dels falcons, que sols o en esquadró repassen el seu territori. Com a colofó, la penúltima tarda em regala una pluja euforitzant, mentre cau la nit i, amb ella, més calma.
M’han dit que alguns clients hi resideixen tot l’any. Em pregunto com s’hi viu; arriba a interessar-me. Ni tan sols els mosquits s’han atrevit a cosir-nos a picades.
De tornada, ens trobem amb camions i tractors plens de raïm collit que arribarà aviat amb la seva dosi dolça a tantes llars. En veure tant raïm, m’entra el capritx, però m’aguanto, mentre deixo la curiositat geològica en mans de Google que m’informa amb precisió de tots els components de les muntanyes que he vist.
Ha passat gairebé un mes i enyoro el lloc i la circumstància, però em queda la companyia.
Trobar-se a una mateixa en un altre escenari sempre és interessant per deixar passar allò que no té solució i per esperar el que ha de venir amb el cor ple de voluntat. Tot depèn de com ens prenguem el corrent de la vida.
El Matarranya, amb les seves lluentors de peixets platejats, m’ha donat un descans i un al·licient més per lluitar. “Que ningú trenqui la nostra calma ni envaeixi el nostre lloc, sigui on sigui”. Mai haguera dit que jo, escapista per ser una resident habitual en el món de la fantasia, faria de la vora d’un riu, la fugida perfecte per la cura de l’ànima en un any per oblidar. Tornarem a la Pobla de Massaluca.
Catalunya i rodalies, és massa preciosa per ignorar-la, no cal anar gaire més lluny.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
