La cultura popular sempre ha buscat donar-li rostre a la por, des dels mites fundacionals fins a les criatures de la ciència-ficció. La seva fascinació per l’horror còsmic i inoblidable es cristal·litza en icones com el meu favorit el xenomorf d’Àlien. De fet, més d'una vegada he acudit al rol de la Ripley per l’inspiració de força davant l’adversitat.
Aquest ésser és una obra mestra del disseny biològic: un ou amb mocs que amaga un malson doble. Un cap dins d’una boca fétida.
El seu terror resideix en el visceral, en allò que ens recorda l’insignificant que és la vida humana enfront de la perfecció parasitària. És, en efecte, més esborronador que un Predator o Terminator, perquè és una força de la naturalesa alienígena, pura i salvatge.
En aquesta discussió sobre la cúspide del terror, sorgeix la pregunta: on queden Frankenstein, Dràcula i tots els personatges maleïts de DC i Marvel?
Precisament aquí, en l’àmbit de la fantasia. Dràcula, el vampir noble, es regeix per regles arcanes; Frankenstein, per la ciència descontrolada. Els vilans de DC i Marvel operen a una escala còsmica, de destrucció global o megalomania. Són amenaces amb un Manual de dolent clar.
El terror que realment ens cala ja no és el del conte elevat al sòrdid i inexplicable ni el del superpoder, sinó el que imita la realitat amb una capa de foscor.
La fredor de Vecna, que destrueix des de la culpa, ressona més en la ment moderna que l’ullal o el raig làser, perquè és el retrat fidel del mal que es camufla i ens fa dubtar de la persona que tenim al costat.
La veritable tesi del terror modern es revela quan mirem al poble de Hawkins. La grandesa de Stranger Things i la seva culminació en Vecna (Henry Creel / 001) resideix en la seva capacitat per a destil·lar l’horror sobrenatural en una metàfora eminentment humana.
Vecna no és un ésser elemental; és un sociòpata amb poders psíquics. La seva monstruositat no neix en l’altre Costat (Upside Down), sinó en la retorçada ment d’un nen que menysprea la humanitat. Per això, és, amb diferència, el més terrorífic.
Mentre que el demogorgon i el azotamentes són forces abstractes del mal, els seus mers lacais, Vecna és el mal personalitzat. El seu modus operandi no és l’emboscada, sinó la manipulació psicològica: s’alimenta del trauma, la culpa i el penediment de les seves víctimes. Ens obliga a mirar a l’abisme psicològic, a preguntar-nos si la capacitat d’infligir el dolor més cruel no està en els monstres d’efectes especials.
La conclusió és inevitable i profundament pessimista: els monstres més terribles són els que semblen més humans.
És la persona pròxima, sense attrezzo ni efectes especials, la que posseeix la fredor i la intel·ligència per a destruir-nos des de dins. El terror de Vecna és el de la maldat triada, de l’abús psicològic que ens trenca els ossos des de la ment abans que el cos. En el nostre món pre apocalíptic, estem, lamentablement, envoltats d’aquesta classe de monstres.
Però si alguna cosa ens ensenya aquesta addictiva ficció dels 80, en la nova temporada de Stranger Things —el desenllaç de la qual s’acosta amb volums clau com el del 25 i el final del 31 de desembre—, és que la lluita existeix. El bé existeix. Com la llum s’obre pas en la foscor, també existeix el mal. I és en aquest camp de batalla, entre l’ombra d’Henry Creel i la llum de Eleven, on resideix la fascinació.
L’espera pel segon lliurament de la cinquena i última temporada, en realitat, és l’espera per la resolució d’un dilema mil·lenari: pot la humanitat salvar-se de si mateixa?
Com diu Hopper: “Tinc una edat per no donar res per suposat”.
No podem aferrar-nos a l’esperança que tot anirà bé. Hem de plantar cara i en el camí, com aquells nens de la temporada primera, ens hem fet adults amb il·lusions i patiment.
Quina factoria de ficció serà capaç de superar aquest èpic malson cinematogràfic?
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
