Amb una tia Pijuán que viu a Santiago de Xile i una altra Figueras a Cambrils ja no em queden més familiars de segona línia. Cosines reconegudes i cosins desconeguts. Compartim gens, en una història divergent que sembla allunyar-se cada vegada més.
És una data estranya en què a la meva ment s’amunteguen records dispars. A Barcelona: les copes de xampany acolorides a casa, la fascinació per les llums dels carrers a través del cristall entelat d'un autobús abarrotat, el tacte de la garlanda i el muntatge del betlem, sentir els camells beure la Nit de Reis. A Cambrils: el caga-tió i Els Pastorets.
Altres records s’entrellacen: entrepans amb taronges per a sopar la nit de Nadal als apartaments Aida a Saragossa. La mama orquestrant el menú, any rere any. Passar una vetllada al teatre Monumental de Madrid convivint amb cinquanta persones i brindant amb el públic. Enviar el meu ex a casa dels pares per plorar sola tres dies. Enregistrar l’especial a Això és massa a TV3. Treballar amb les meves alumnes en els xous infantils en el Parc de Nadal de Salou. El pare ingressat a l’Hospital de Sant Pau. Estar als magatzems Migros d’Antalya, Turquia, i trobar mares i nens musulmans comprant adorns per a l’arbre.
I, un dia, dir: ja prou. Ja no. Prometre i postergar el desig de passar aquestes dates lluny. Per l’obligada felicitat tan imposada com desitjada. I és aquesta obligatorietat la que m’empeny a recordar. I al final tots els que se n’han anat ho han aconseguit: que no vulgui recordar, però vostès amb la seva obstinació comercial o cultural, m’obliguen a pensar en els que vaig voler per a acceptar, això, que no estan.
És aquest tràngol mitològic que em fa pensar seriosament que és molt difícil ignorar alguna cosa que a més d’en el cor és en el so pesat dels altaveus dels carrers, en els aparadors i en la il·lusió trencada d’aquella nena de vuit anys que un dia va pujar a casa, sanglotant per a exigir respostes a la seva mare perquè la més llesta del barri va desbaratar per sempre la innocència de la primera i única màgia de Nadal.
I segueixo aquí, encara no he pogut fer realitat el desig de distreure'm de la creença comuna i passar un Nadal més. Lluny de tot.
Que sigueu feliços ara i sempre, us desitjo i gràcies per llegir-me en aquest any per oblidar.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
