El sistema mata l’artesana

 

Hi va haver un temps en què els casals i centres cívics de barri eren refugis de cultura real. Allà, artesanes de la dansa —professores que ensenyen belly dance, sevillanes o jazz dance— oferien quelcom més que passos de ball: oferien pertinença. Ho feien pensant en què els nens no es quedessin al carrer, integrant-los i motivant-los. Proporcionaven, juntament amb les associacions culturals, un espai per a homes i dones que només volien ballar, fer exercici o, simplement, socialitzar sense complicar-se la vida, amb despeses extres: sense festivals costosos, sense concursos, sense la tirania dels vestits i les sabates especials. S’arribava, simplement, allà on el mercat no volia arribar.

Però avui, el sistema aixeca una paret.

Primer es va imposar la caducitat. Es va argumentar que les activitats havien de ser intercanviables cada tres mesos, com si l’aprenentatge d’un art fos un producte de temporada. Aquella mesura talla de soca-rel l’evolució tècnica i el vincle humà. Poc després, arriba l’asfíxia d’una legalitat dissenyada per excloure: salaris tan ajustats que feien impossible l’alta a la Seguretat Social, deixant les professionals en un llim on treballar és sinònim de precarietat absoluta.

El cop de gràcia arriba amb els concursos públics. Aquesta informació no és anecdòtica ni una percepció subjectiva: se m’ha traslladat directament des de la direcció d’entitats cíviques d’una ciutat de la província de Tarragona.

La gestió passa a mans d’empreses, l’única missió de les quals és facturar i produir oci. Aquestes entitats estrangulen el preu de les classes, reduint-lo a hores lectives pagades a un preu que competeix en precarietat amb el d’una treballadora de la neteja en un col·legi o en un domicili. I dit sigui amb tot el respecte cap a un ofici tan digne i físicament esgotador com el de les cambreres de pis, que prou saben el que és desllomar-se per sous de misèria. El que resulta insultant és que el sistema anivelli per sota, equiparant una vida de formació artística i entrega social als barems d’una economia de pura supervivència.

I aquí resideix la gran mentida: s’exigeix una burocràcia d’elit per unes hores de classe que gairebé mai donen perquè una persona en visqui exclusivament. Es pretén que es compleixi amb les mateixes obligacions que una gran empresa cultural per una activitat en la qual no existeix l’afany de lucre: és un preu simbòlic que no arriba al mínim requerit per tributar. No existeix competència amb l’ensenyament privat per una raó evident: aquests alumnes, pels seus pressupostos familiars, tampoc podrien pagar els preus d’una acadèmia privada.

Davant d’aquest escenari, cal fer-se preguntes incòmodes:

Què seria de la tasca de Víctor Ullate? La Fundación Víctor Ullate rep importants subvencions i patrocinis a Madrid per apropar la dansa a nens sense recursos. És una tasca necessària, però: què seria d’aquest projecte si se li apliqués el que avui s’aplica a Catalunya? Si Ullate hagués de sotmetre’s a concursos trimestrals gestionats per empreses que només veuen costos i rendibilitat, la seva tasca seria impossible. És la paradoxa del sistema: es subvenciona l’excepcionalitat dels grans noms mentre s’extermina el treball diari de les artesanes que ja estan a la base, amb dedicació, experiència i sense drenar les arques públiques rebent prestacions.

La pedrera invisible. No em cabrien en aquesta pàgina els noms de les persones professionals, i fins i tot famoses, que van tenir els seus inicis en un centre cívic. Aquests espais no són només centres d’oci, són el lloc on es detecta el talent i es fomenta la vocació d’aquells que no poden permetre’s una formació d’elit.

La ironia de Billy Elliot

Resulta cínic que les institucions celebrin històries com la de Billy Elliot. Aquell nen surt d’un centre de barri, en una ciutat desestructurada per la crisi, gràcies a una professora que, a la seva modesta sala, sap veure i cuidar el talent. En la ficció ens emociona; en la realitat dels nostres centres cívics, a aquesta professora l’estem sotmetent a concurs públic, asfixiant-la amb tràmits i obligant-la a canviar de grup cada tres mesos per normativa municipal.

Al final, la burocràcia guanya la batalla, però el barri perd la seva ànima. Es mata l’artesana per alimentar l’empresa intermediària, deixant els veïns sense l’art, que neix de la proximitat, l'amistat, la independència i el respecte.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.