Gaudí ha estat anomenat l’arquitecte de Déu. Però la nit de la Sagrada Família ens va recordar una altra cosa: que fins i tot Déu necessita un director artístic.
És difícil ignorar l’emoció que va produir la visita del Papa en el marc irrepetible i inimitable de la gran nit de la Sagrada Família. Deia algú a la televisió que Barcelona i Catalunya, quan es mostren obertes al món, són capaces d’assolir una dimensió extraordinària; i que, de la mateixa manera, s’empetiteixen quan es tanquen sobre si mateixes.
Que un infant preguntés a Sa Santedat si de petit volia ser Papa coincideix amb un moment convuls. Un temps en què hordes de fanàtics proclamen la seva superioritat sobre els altres. No per una qüestió de raça ni de color de pell, sinó de doctrina. Una vegada més, les religions que es proclamen hereves de la pau utilitzen en va el nom de Déu per justificar la guerra.
Catedrals, temples i monuments colossals han estat alçats cap al cel durant segles, impulsats per la fe, la necessitat de transcendència, la recerca de la glòria o del perdó. Forces invisibles han mogut pobles sencers a construir espais destinats a recordar la petitesa davant del misteri.
Però hi ha un detall que sovint passa desapercebut.
.jpg)
Per contemplar la grandiositat d’aquest temple, emocionar-se davant del seu esplendor i compartir aquell instant amb el món, es va comptar, senyores i senyors, amb algú imprescindible. Perquè fins i tot Déu, en la seva magnificència, necessita un director artístic.
Sense la llum, la realització tècnica, els drons, la precisió del temps escènic i la bellesa posada al servei de l’emoció, aquell moment no hauria recorregut el món de la mateixa manera. La Sagrada Família hauria continuat essent extraordinària, però la seva imatge no hauria arribat amb la mateixa força a milions de persones.
De vegades oblidem que la transcendència també necessita una forma. Que l’emoció necessita un llenguatge. Que la bellesa necessita algú capaç d’ordenar-la amb un respecte gairebé místic.
I és que, de vegades, no es tracta de ser més. Només de ser millors.
Però vist el que s’ha vist, fins i tot en qüestions de fe i solemnitat, Déu ha necessitat alguna cosa més que la inspiració dels seus fidels: la policia, per contenir aquells que sempre troben un problema per a cada solució i una reivindicació per a cada celebració compartida, fins i tot quan aquesta és estrictament espiritual.
Potser perquè hi ha instants que pertanyen a una esfera diferent. Instants en què la bellesa, el silenci i l’emoció col·lectiva no haurien de necessitar traduccions polítiques ni apropiacions identitàries. Al capdavall, si el cel és d’algú, deu ser de tothom, sense preguntar d’on venim, quina llengua parlem o quines fronteres dibuixem a la terra.
Perquè hi ha nits que, després de desenes i desenes d’anys, ens recorden que no es pot ignorar la força d’un poble. La força de les seves conviccions, de la seva perseverança i de la seva capacitat per aixecar allò que semblava impossible.
Per tot això, vagi el meu aplaudiment a Igor Cortadellas i a l’equip artístic i humà que va fer possible aquell moment. Perquè la fe inspira una obra, un poble l’alimenta durant generacions i l’art aconsegueix que la seva emoció arribi a tot el món.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
