Dijous
passat, dos policies locals van observar un home donant una moneda a un pobre en
un carreró que porta a la plaça de Sant Jordi de Salou. Van aparcar les motos,
es van adreçar cap al captaire i li van advertir (l’altre home ja no hi era)
que si tornava a demanar (no havia demanat, aquell home li havia donat voluntàriament
l’almoina) li prendrien els diners, li posarien una multa de 300 euros i el tancarien
al calabós. No és la primera vegada que aquest captaire pateix l’assetjament i
la intimidació de policies. I el mateix es pot dir d’altres pidolaires que malviuen a Salou, els quals també han hagut de suportar l’actitud atemoridora de policies pel simple fet de ser pobres i demanar caritat. Els agents actuen contra
ells en compliment de l’article 18 de l’ordenança de civisme, que en el seu
punt quart prohibeix:
4. La mendicitat o qualsevol altre forma de demanar almoina, mitjançant conductes o actituds coactives o assetjaments que obstaculitzin o impedeixin de manera intencionada el lliure trànsit dels ciutadans i ciutadanes pels espais públics. Sens perjudici del que disposa l’art. 232 del CP, queda totalment prohibida la mendicitat en les vies i espais públics exercida per menors o aquella que es realitzi directa o indirectament amb menors i persones discapacitades.
En tot cas, l’ajuntament promourà la resolució d’aquestes situacions, mitjançant els seus serveis socials.
Pel
que m’ha explicat, amb aquesta normativa el que es pretén és combatre la
presència de grups organitzats que han convertit la mendicitat en un negoci.
Fins al punt que hi ha bandes que carreguen la furgoneta de pidolaires (alguns
d’ells menors d’edat) per deixar-los en llocs concorreguts perquè demanin. El que no entenc és per què alguns policies posen els
captaires al mateix sac. És a dir, per què persegueixen els pobres de veritat
tot i saber que no es lucren amb la mendicitat i molt menys recorren a actituds
coactives que, en canvi, sí utilitzen aquests policies. Avui en dia, malauradament, la
pobresa s’ha instaurat en el nostre sistema. Fins al punt que comença ser un
mal endèmic i qualsevol de nosaltres, si la vida es gira, hi pot caure. Fins i
tot un policia pot acabar demanant al carrer. A Càritas coneixen molts drames
humans. Massa. Per això, no ens vindria malament tenir una mica més d’humanitat. Sobretot amb els pobres.
