FUPS
i CiU estan enllestint els preparatius per estrenar aviat Prohibit tocar l’extintor. Es tracta d’una obra de teatre sobre les
difícils relacions que travessa l’equip de govern de l’ajuntament de Salou com a conseqüència de la gran tibantor existent entre
els regidors de les dues formacions esmentades i el portaveu popular, Mario
García, a qui es volen berenar. L’acció es desenvolupa al restaurant O Mar de
Salou. Puja el teló i a l’escenari hi apareixen (d’esquerra a dreta) Benet
Presas, Marc Montagut, Pere Granados, Jesús Barragán, Julia Gómez, María José
Rodríguez, Felip Ortiz i Ramon Pascual. Tots vuit personatges es troben asseguts
en una taula a punt del tiberi. Penjat a la paret, darrere de Granados, hi ha un extintor, mentre que al fons, en mig d’un
núvol de fum i dins d’un perol, s’hi veu al Mario García, rostint-se, aliè a
tot el que es cou al seu voltant.
—PERE GRANADOS: Però què hi fa el maître, aquí, assegut amb nosaltres?
—JULIA GÓMEZ: No, Pere, que és el Ramon Pascual.
—GRANADOS: Ah!, llavors no és a qui li vam donar 1.000 euros de subvenció?
—MARÍA JOSÉ RODRÍGUEZ: No, els que tu dius són els de l’Associació de Maîtres. Els vam subvencionar tant com els senegalesos. Si haguessin estat maîtres argentins, dominicans o cubans hauria estat diferent. Quin xurrasco més bo que tenien, te’n recordes? Tu de qui parles és del Ramon, el pastisser.
—GRANADOS: És veritat, quin pasteleig que vaig muntar fitxant-lo, oi? Bé, anem per feina: quan trenquem el pacte de govern amb el PP?
—MARC MONTAGUT: Això no és ètic, Pere. Els pactes estan per complir-los. Si no, és com una moció de censura. I això és indigne de nosaltres. Hem de ser lleials a la voluntat popular i a les regles democràtiques més nobles, sense caure mai en el parany del tot s’hi val.
—GRANADOS: Colló, i m’ho diu un trànsfuga! Aquesta sí que és bona! Marc, ja has oblidat com em vas fer alcalde?
—MONTAGUT: Allò és aigua passada, i no m’agrada el teu to, Pere. Mira que li ho explicaré tot al Mario, eh?
—BENET PRESAS: Marc, no amenacis. I no emboliquis més la troca. Prou merder vas muntar ja el 2009...
—FELIP ORTIZ: Jo crec que al Mario li hauríem de fer un gol.
—MONTAGUT: No n’has tingut prou, amb els gols que t’han fotut a tu, que ja no et volen ni com a porter de discoteca...
—PRESAS: Prou, Marc, et veig molt exaltat avui...
—MONTAGUT: És que tinc gana...
—GRANADOS: Ho tornaré a repetir: quan creieu que ens hauríem de berenar el Mario?
—JESÚS BARRAGÁN: Encara és aviat. El Mario és petit però té la pell molt dura. És com les gallines velles. Costarà de mastegar. L’hauríem d’estovar una mica més.
—GÓMEZ: És veritat. El Mario està massa prim. En això del físic no s’assembla gens a tu, Jesús, que estàs força grassonet. Però que consti que no ets l’únic a qui li convindria fer règim...
—MARIAJO: Julia, no m’agraden aquestes xinades. Com si tu no en tinguessis, de pompis!
—GRANADOS: Bé, ja n’hi ha prou. Ho pregunto per quarta vegada: quan ens carreguem el Mario?
—PRESAS: Jo crec que hauríem d’actuar sense presses.
—MONTAGUT: Quin acudit més bo, Benet! I a sobre ho diu un que és més lent que un fluorescent al que li falla l’encebador...
—PRESAS: Mira, Marc, que te la foto...
—PASCUAL: Si voleu, jo tinc una càmera al cotxe. Voleu que la vaig a buscar?
—GRANADOS: Aquest maître no en pesca ni una...
—MARIAJO: Que no és el maître, Pere, sinó el Pascual.
—GRANADOS: Doncs amb aquest posat s’hi assembla molt. Bé, tant se val; en qualsevol cas deixarem que el Mario es vagi rostint sol. I pobre d’aquell que agafi l’extintor que tinc a la dreta i el salvi de les flames. Al contrari, el que hem de fer entre tots és posar més llenya al foc. No podem permetre de cap manera que sigui alcalde l’últim any.
—MONTAGUT: Però l’opinió pública se’t llençarà a sobre. Et menjaran. T’ho torno a dir: els pactes estan per complir-los!
—GRANADOS: Tornem-hi amb el trànsfuga! Ja els tinc ben plens amb tu. —Granados es concentra un moment, com si hagués caigut en una mena d’estat de trànsit i fos el destinatari d’una revelació del més enllà. Tot seguit diu—: Ja està, ens el carregarem dient que ho fem pel bé de Salou.
I
mentre els companys de taula de Granados l’aplaudeixen fervorosament, cau el
teló. Mario continua a la perola, cada cop més absent. Pensa en la seva dona. La
pobre ha tornat de vacances de Disneylandia París i només de saber que ha d’anar a
treballar es posa malalta. Això vol dir que, un altre cop, haurà d’agafar la baixa. Segurament, fins
després de l’estiu. Potser llavors Granados ja s’haurà cruspit el seu marit. Apa, bon profit.
FI
