Falten tres mesos per a les eleccions municipals i Pere
cada cop està més preocupat. Sap, amb enuig, que els mil vots (o més) dels
immigrants llatins establerts a Salou, amb els que comptava per guanyar els
comicis, no seran seus. I tot perquè els seus antics amics, amb els que tant
confraternitzava quan li convenia, l’han traït creant Unidos Salou Costa Dorada. A més, han anunciat que no li
pensen donar suport. Pere decideixi llavors mobilitzar de seguida els seus.
“Teresa, has de fer quelcom, aconsegueix-me dominicans als quals puguem
entabanar”, li ordena a la seva encarregada d’immigració. I aquesta, sense
pensar-s’ho dues vegades, prepara una trobada. “Ja ho tinc, Pere: serà a l’església evangèlica, n’està ple, de dominicans!”, li contesta al seu superior. Organitzen, doncs, la
visita i el discurs que cal transmetre: “L’oposició és Belcebú. Només jo us proporcionaré
el cel. Oblideu-vos dels meus rivals, del fals edèn que us prometran, confieu només en el paradís
que jo us regalaré”. Dit i fet. Pere i
el seu seguici aprofiten una sessió d’estudi de la Bíblia per demanar el vot. “Sóc el salvador que Salou necessita. Aquí estic jo per redimir-vos, voteu-me!”, els diu. La reunió ha estat un èxit. Pere i els seus se’n van pensant que ja els tenen ficats a la butxaca (o a la cartera, on hi ha els bitllets
de 20 euros). La glòria cada vegada la senten més a prop, promet ser infinita. Pel que fa a la fe dels fidels, se’ls en fot; l’únic que els importa és manar. Perpetuar-se al poder. Encara que acabin a l’infern.
