Passejo
per llocs més o menys tranquils com el parc dedicat a Manel Albinyana i a poc a
poc el despropòsit es fa patent. Qui dedica un parc que no es cuida? Les
llaunes de refrescos s’amunteguen. El plàstic i el paper d’alumini, els gots de
cafè per a portar... els penjadors del mercat ambulant s’estratifiquen entre
els arbustos, on les males herbes han aparegut i les fulles podrides que han
caigut no s’han netejat. La naturalesa es renova diran alguns. No, si depèn
d’aquests paratges creats per l’home, que embruta i no repara. He vist
cementiris més cuidats i això que depenen de les taxes de conservació dels quals
ja no viuen.
Es
parlava en aquest bloc dels fongs. S’anomenen alternària i estan a les fulles i
els troncs. Les espores ens arriben a totes les persones i causen greus
problemes sanitaris. I també els bacteris dels pixums dels gossos, gats, rates
i gent que aparquen caravanes a la vora de l’institut, que no es reguen mai,
almenys en quatre mesos que hi visc.
Bé
que es remou i higienitza la sorra de la platja, per aquells visitants que han
malbaratat l’aigua de les dutxes per esbandir els flotadors i matalassos
inflables de quatre grans de sorra. Els que maten qualsevol vida que neix a la
vorera i les roques. No doneu l’abast amb els contenidors de brossa, plens a
les 12 del migdia. No n’hi ha prou per cobrir l’excés de les restes dels bars i
restaurants, a les cinc de la tarda a la cantonada de la plaça de la Pau amb
Berenguer de Palou.
Jo
també he lluitat per una ciutat millor encara que no acceptés formar part de
les llistes de dos grups polítics en temps passats.
També
he pagat i pago impostos aquí i em sembla que els carrers de Salou i alguns
llocs estan descurats i massa bruts. El Salou que jo vaig conèixer els anys 90
era més net que ara.
El
setembre de 2022 estant en el TAS convidada a col·laborar amb el Grup de Teatre
Juli Vilaplana, vaig assistir a una escena de risc, molt preocupant. Amb una
pluja que es va convertir en tromba vaig veure caure per les parets de
l’escenari al costat dels cables d’electricitat principals, grans quantitats
d’aigua, dolls d’amplària a tenir en compte, que van inundar els camerinos fins
a haver de caminar amb l’aigua per sobre dels turmells i posar galledes al mig
de l’escenari. Una situació caòtica que algunes persones van gravar amb els
seus mòbils i van penjar en les seves xarxes.
Entendran
vostès que és de màxima prioritat, atès que el TAS està operatiu, rebent
excursions escolars i espectacles com el que va haver-hi per a celebrar el 8 de
maig Dia de la Dona, que se sàpiga si aquests problemes d’infraestructura s’han
solucionat i on consta que així hagi estat.
És
la seva seguretat la que importa.
Els
arquitectes poden ser molt dinàmics i moderns, encara que aquests van fallar en
la canalització de l’aigua de pluja.
Recordo
que en els anys vuitanta vaig viure el llançament d’un còctel molotov a Jaén,
però ni una sola gotera va aparèixer en quaranta anys de professió treballant
en els teatres de tota Espanya. Lluny de semblar una exageració, els dic que
per menys, un descuit d’una persona que no va fer cas dels responsables tècnics
del teatre Principal d’Alacant, he viscut un accident amb molts ferits caiguts
en el fossar d’un escenari. Alguns vam salvar la vida de miracle i cosa
curiosa, era el dia 1 de març de 1984, corresponent al sant Àngel de la Guarda.
L’únic ser màgic que tinc en consideració per contagi de creences de l’àvia
Maria, de ben petita. Quan saps que has pogut morir en un teatre per
imprudència, la llum vermella apareix al teu cap vulguis o no. Prenguin aquest
comentari com un acte de generositat.
Els
teatres els cuiden i manegen els professionals. Durant els assajos de l’obra
d’aquest grup, Por fin volvemos a reír,
solament vaig saber del tècnic de so i llum en la cabina, però en cap moment
ningú més que els mateixos actors aficionats va donar l’avís d’alarma. Allí no
hi havia ningú que tingués coneixement dels protocols, i si estava, no es va
saber de manera contundent, una cosa és alertar, posar galledes i una altra
cosa és evacuar. Era el que s’havia de fer, marxar i sort que érem pocs.
Acostumada
a viure i no solament treballar en els teatres, més de vuit hores cada dia,
creguin-me que vaig sentir por i preocupació per les persones que allí es
trobaven.
Quan
es programen actes a l’aire lliure i fa mal temps es traslladen al TAS. Jo no
em sento segura per entrar fins que no m’ho confirmin amb el certificat públic
d’una inspecció i vostès haurien de pensar que fins que es faci saber aquesta
reparació amb garanties, no és un espai segur.
D’una
altra cosa pot ser que no, però d’escenaris i teatres tinc raons de pes per a
poder discutir.
Coses
bàsiques de riscos i seguretat: en un teatre no es xiula. No es juga a
l’amagatall i no s’ocupen els espais entre cortines o bastidors, anomenat també
'entre caixes'. Les bambolines estan a dalt, en la part més alta del teler i no
són el que tots suggereixen al parlar del teatre, és millor dir entre bastidors, entre les cametes, o
darrere del teló. Ningú està entre bambolines, ni els tramoistes, és una
expressió pròpia de la incultura general.
L’anècdota,
després de passar tot el 2020, 2021 i part del 2022 entrant i sortint en més de
trenta urgències, visites mèdiques i cirurgia, al cau del bitxo, vaig creure
que era immune a la covid. Vaja, doncs no, em va enxampar en aquest assaig
remullat i perillós en el TAS. Vaig avisar a les persones amb les quals vaig
compartir aquesta mala experiència, sense poder assistir a l’estrena de l’obra.
The show must go on!, però amb seny.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
