Una
amiga té un problema. Viu de lloguer a Cambrils i no li renoven el contracte,
l’insten a abandonar l’1 de setembre. No troba res per a tot l’any, tot és
temporal tipus “Ideal per a professors i estudiants”. Al juny al
carrer, l’espremedora turística es posa en mode turbo.
Els
llocs immobiliaris s’han convertit en un soc on cadascú exigeix el que li dona
la gana i sense límit com el fet imprescindible d’haver de presentar el
contracte laboral i ser empleat fix almenys des de fa tres anys. Des de quan
cal presentar tota la vida laboral per a llogar? Hi ha propietaris que, a més,
demanen un aval aliè. Animals (que són de la família) no.
Senyors,
la gent viu i necessita un sostre tot l’any, però en la costa el bon inquilí és
presa d’un sistema de seguretat de cobrament i d’ambició per a fer mai més ben
dit l’agost.
Acostumada
a llogar, haig de confessar que en els últims anys i en dues ocasions mai ens
van retornar la fiança. Risc, la vida és risc. Els contractes estan fets per a
trencar-los o no complir-los, ho dic com a artista, però em serveix per a la
meva experiència com inquilina.
Llavors,
quines garanties els demanem als propietaris? Qui empara totes aquestes no
facilitats per a llogar?
L’empresa
costanera s’ocupa a rebre amb la boca plena d’excel·lències i cimbells que
atreguin el visitant, i poquíssim li importa mantenir les condicions de vida
estable per als residents que sostenen el pes de l’economia local, hi hagi
turistes o no.
Fa
anys que visc on els altres venen de vacances. Malgrat tenir casa pròpia,
voldria estar ben lluny de tota aquesta fira de visitors friendly que embruta els nostres carrers.
Ningú
sap les ganes que tinc de trobar un lloc, on respirar i dormir sota un sostre
(ja no dic menjar), que no costi 1.000 euros al mes.
Algun
dia tot això ho trobarem, encara que ja passa, i no serà el cas d’una amiga.
Famílies senceres, gent gran i joves sense habitatge. Destinats a fer les
maletes al juny, pagar l’estiu a preu prohibitiu o anar a casa d’algú, i
tornem-hi a ser amb les fiances i les mudances de temporada.
Això
també és injustícia social, però les fotos de les immobiliàries fan somniar amb
una vida normal i possible. I tant que hi ha somnis cars! Viure de lloguer ho
és, tant si et toca la loteria com si no.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
