Hi
haurà qui qüestioni el perquè seguíem en l’espectacle si tants problemes hi
havia en els anys vuitanta. Impagaments; humiliacions gratuïtes en assajos;
mals companys amb massa esperons; viatges il·legals en dia de descans durant la
gira; somni no reparador en l’autobús; solitud malgrat estar envoltades de gent
en camerinos atrotinats, plens d’inseguretats i enveges; pensions de mala mort;
entrepans en la carretera.
No
importa com, en l’escenari, i no eren ànsies de grandesa, tot això no comptava.
La satisfacció de ser lliure era més gran que la dificultat de sobreviure.
Compensava. Érem joves i podíem permetre’ns equivocar-nos i reprendre o canviar
el camí en la part que volguéssim. Masclisme sí, però també
professionalització, rendibilitat dels estudis d’anys, solidaritat i tendresa.
M’ho
va dir una vegada un familiar, en lloc de percebre el mèrit només veia poc
pragmatisme: “Per què no vas canviar d’ofici? Dependenta, per exemple”. La
resposta és senzilla. En quin treball et garantirien que tot això no succeiria?
I, a més, guanyàvem en 10 actuacions de discoteca i de festa major de poble o
en dues setmanes de teatre el sou d’aquells que tant ens criticaven i
necessitaven treballar en tot el mes. Però el més important, la meva motivació
era que el sacrifici econòmic de la meva mare i el meu, jugant-me la vida en la
carretera des dels setze anys per a poder pagar les classes de dansa, no podien
acabar en les escombraries vitals. Era tenacitat. Era compromís, sempre que no
em portés per mal camí.
Amb
el temps, vaig veure desaparèixer dels càstings, dels bars del Paral·lel, de
les revistes musicals i dels ballets moderns líders de Barcelona a moltes
companyes, que sí que van triar altres ocupacions més senzilles i segures; és
comprensible, van posar data a la il·lusió i no volien projecció de futur.
Estaven tan fartes com jo del costat més fosc. Després, el matrimoni... allò
que els homes no volien que les seves dones exhibissin davant altres.
Altres
noies, en canvi, van estudiar carreres, van treballar encara més durament per a
complir els seus propis projectes i ens hem trobat ara, celebrant la decisió de
cadascú.
Ho
descric en el meu llibre: “El so de la cremallera en tancar la maleta per a
anar a una altra part era el més semblant a la felicitat”. En un altre moment,
aquesta maleta oberta sobre el llit en qualsevol hotel de quatre estrelles...
ja no té el mateix efecte. L’aventura i l’ànsia sembla que tenen uns terminis.
T’ho penses més, pels riscos i els desenganys. La seguretat no està en un pis.
Tinc un heretat, fruit de l’esforç dels meus pares, on no soc feliç, en una
ciutat que abans vaig voler i que ara només desitjo abandonar.
La
seguretat està en la teva capacitat i en la teva voluntat de fer-ho tot millor
allà on creus que has d’estar. L’espectacle dels anys vuitanta és, sens dubte,
fossin pensions tenebroses o apartaments compartits, teatres vells o
esplendorosos, on havia d’estar per a aprendre i aconseguir posteriorment tot,
fins a arribar a avui.
Crec,
que totes nosaltres des de llavors fins ara ho hem fet millor independentment
d’haver-nos dedicat a això o no. Ens van robar les cotitzacions a la Seguretat
Social, però no els nostres somnis que, insisteixo, per a mi es deien treball.
Érem
necessàries per a mantenir la indústria de tots aquells que es van fer rics,
perquè sense dones coristes no hi hauria espectacle. Teníem sempre on anar,
mercenàries a la força, i aconseguir 120 euros per dues o tres hores
d’espectacle decent.
Hi
ha una entitat anomenada Consell Esportiu Escolar del Baix Camp que el 2009 em
va oferir nou euros hora per a fer classes en l’AMPA d’un col·legi Cambrils. Jo
no els vaig demanar res, em va enviar la presidenta de l’AMPA per a
externalitzar la despesa. L’entrevistadora era psicòloga infantil. Bé, jo tenia
més de quaranta anys i només anava a formalitzar una factura. Quan li vaig dir
al meu preu, que no acceptava el seu pressupost, que no era una monitora sinó
una coreògrafa i professora amb més de vint anys d’experiència i que guanyaria
més netejant oficines, em vaig posar en la cua dels descartats.
Vaig
sortir d’allí totalment tranquil·la. Seria pel Nolotil, el Diclofenac i el
Tramadol —vaja, que estava encantada de no suplicar i caminava sobre una catifa
de núvols— del recent còlic renal en acabar de sortir d’un ingrés hospitalari
de cinc dies. O em decanto per la particularitat que ve de fàbrica, no hi ha
cosa que em motivi més que em reptin. Intel·ligència, honestedat... amor propi,
és igual.
Vaig
treballar, i tant, no vaig perdre res, ja que totes les alumnes de quatre
cursos de l’escola em van seguir quan vaig oferir les meves classes a una
Associació Cultural, en el Centre Cívic, just al costat. Per cert, des de
l’hospital, vaig estar al corrent i donant instruccions pel mòbil a les alumnes
més grans que debutaven en La Nit d’Artistes de Cambrils.
No
deixaria de ser una vergonyosa anècdota de com les empreses de serveis en
l’educació amb grans ínfules a Tarragona acaben amb la nostra professió de la
dansa, i cito eslògan del seu web: Una
manera diferent d’entendre l’esport, el lleure i la formació. Som referents a la nostra comarca en serveis
esportius, educatius i de lleure.
Són
referents, bla, bla, bla, però quan vam coincidir en un poliesportiu per les
olimpíades escolars, no sabien posar els altaveus correctament i van permetre
que tots els ballarins de les escoles participants del Baix Camp fessin el
ridícul, ja que el so de retorn els feia anar descompassats. Quan vaig avisar
amb molta educació de l’error, l’encarregada de l'entitat em va enviar ja sabeu
on.
Més
enllà d’això, la crítica, el meu dret de no prostituir-me en la seva exemplar
institució, em va arribar (tinc la captura de pantalla) en el Messenger per
part de la parella d’una de les treballadores i caps, qui freqüentava el mateix
bar que nosaltres. Això és inadmissible. Encara espero una disculpa. Com una
entitat tan seriosa va consentir que una conversa confidencial fos tema de
tafaners de taverna? Que et vulguin eliminar d’un treball que et vas buscar tu
sola i avergonyir per voler mantenir un sou d’acord amb la teva vàlua?
Impresentables. És el territori comanxe, no busquin més lluny.
Aquells
que parlen d’oïdes, pot ser que fins i tot pensin que l’ofici de dona artista
d’aquells anys, i més recents, era per a estúpides. En realitat, aquest
entrenament entrant i sortint de l’escenari, dels càstings, de treballar amb
lesions sota l’amenaça de perdre el lloc, apartar mans llargues i callar rumors
infundats, ens va fer molt eficaços en qualsevol aspecte de la vida.
Poderoses.
Per això, sabem dir que no.
Som
unes privilegiades i podem explicar-ho amb orgull. Això senyors i senyores, no
està bastant pagat, ho fem perquè podem. No tingueu cap dubte.
Dedicat
a les meves bones i excepcionals companyes dels anys vuitanta i noranta.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
