I de
sobte, apareix una persona desconeguda... imprevista. I et salva.
Em
sento agraïda a aquestes persones que, amb un gest, una paraula o una actitud
just quan tocava, van fer tant de bé. Algunes no ho sabran mai: passaran per la
nostra història amb un somriure, no les tornarem a veure. És un misteri més de
la vida. Dels camins que es creuen. De les existències que es modifiquen.
Hauríem de poder dir-ho en el moment, o potser deu anys després: gràcies, vull
que ho sàpigues. Sempre que puc ho faig, un repàs de la gratitud fa bé.
A
vegades no volem mostrar fragilitat, creiem que hem de ser sempre forts,
perfectes, i ens oblidem dels companys més valuosos i silenciosos del camí. No
tots estem preparats per assumir, recordar i agrair que vàrem tenir una
ensopegada i que, miraculosament, ells hi eren. Qui salva mai presumeix d’això.
Mai reclama. Només actua i deixa passar. És un vincle indestructible, un llarg
fil emocional d’Ariadna que ens mira des de lluny… sumant persones i situacions
adequades.
L’Univers,
pregar a Déu i a tots els sants no sempre responen als nostres desitjos i
exigències. En uns moments estranys sembla que es crea un bucle del qual, tan
llestos que som, tant que hem demostrat en el passat, no sabem què fer. I una
nit estrellada, sense lamentacions, dempeus enmig de no res, li dius al gran
buit: “Ja està bé... ja, prou... vull, necessito allò. M’ho he guanyat i no
mereixo menys”. I l’endemà... allò està davant dels teus nassos i es pot tocar
amb la mà. M’ha succeït tants cops que, davant de cada dificultat, he sabut que
devia canviar el rumb per encertar. No subestimis la força que et queda, no
mourà muntanyes, però canviarà el teu present i el de les persones que han de
ser-hi amb tu per superar la prova d’aquest laberint que ens han posat per aprendre, diuen...
Estic
espantada pels amics que cauen malalts. Ja no tenim 30 anys. Si no és una cosa,
és una altra. I si no ens toca la loteria, direm que almenys tenim salut. Però
anem donant sepultura als referents de la nostra època.
Sense
conflicte no hi ha coneixement. Si no és el teu lloc, la vida et treu a
puntades. Et fa sentir neguitós, malalt, trist... No volem victimitzar, volem
tenir un motiu més per somriure i donar tot el que podem.
Acceptar.
(Gràcies, Núria).
Estimar
i treballar. (Gràcies, Lolas, Petra;
Esther; Sílvia, Vivianne i cosina Lourdes).
Gràcies,
Sabina, per a aparèixer en mig de la desesperança rutinària, jo que hi poso
il·lusió i fe en tot. Et beneeixo.
Canviar
i compartir.
Gràcies,
vida, una vegada més, per obrir la claredat en el més fosc de la tempesta.
Seguim, res serà fàcil, però el nostre relat ho farà millor, necessari per
aprendre a salvar i ser salvats.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
