Sé
que sembla melodramàtic, i que a molts amics els costa fer-ho, però acabo de
llençar unes quantes fotografies dels temps de lluentons. Ho faig sovint, una
neteja material i mental. Queden les fotos d’escenari, que van a parar al meu
fons del MAE de l’Institut del Teatre. Si no ho fes jo, no en quedaria
constància de tants companys engolits per l’oblit. Ho faig més per ells que per
mi. Som la suma de tots aquells que hem conegut. I som els que varen obrir el
camí als artistes presents.
Després
hi ha les altres fotografies, quan vam aparèixer tots celebrant estrenes,
aniversaris i caps d’any. Jugant al darrere, interpretant al davant. Tot tan
professional, tan posats i tan
contents.
Algunes
vegades, eren els moments més inestables de les nostres vides, però allà estem
retratats, menjant-nos el tros de món que ens pertanyia o això crèiem: durant
crisis sentimentals de serial, sense objectius definits a llarg termini, fent
equilibris en la corda fluixa bancària, sense saber quin contracte vindria
després i amb qui. I res, no passava res. Sempre hi havia un dia més per a
lluitar i per a donar-li la volta al sol que, mentida, no surt per a tothom.
Seguíem
agafats a la fantasia feta realitat, per evitar aquell caos que ens amenaçava,
ens vam fer experts en l’efímer i, no obstant això, d’alguna manera,
aconseguíem eternitzar fins i tot el que era totalment caduc.
No,
no miro les velles fotos, ni rellegeixo cartes grogues. Tot s’amuntega en la
meva ment sense demanar permís, i a vegades pesa. No és dolent ni bo, i també
emplena el cor d’emocions estrenades que ja no es repetiran.
No
hi ha res que em repti més que un escenari amb cambra negra (cortines) i una
solitària llum de guàrdia. La platea en penombra, buida, i un camerino amb un
mirall que no és de conte i que sempre et dirà la veritat.
“Vella
glòria, mai!”, deia jo de jove.
Ho
mantinc ara, que no ho soc ni glòria ni tan vella.
Li
diuen currículum, les obres que vam fer, la vida que vam rebregar en l’absolut
present, i que passats cinc anys, a vegades menys, són això, velles glòries, que només recorden els
qui van vibrar en el nostre mateix to. Una mescla explosiva d’amor i de rebuig
a tot el que sabíem i callàvem per no ser arrossegats pel corrent dels que
havien perdut la passió.
La
passió es porta, no com la creu de Crist; es viu i es transmet. Reconec la
passió en una mirada, però també el cansament.
La
importància de tot allò reeixit és més passatgera que l’aplaudiment quan cau el
teló.
La
majoria de companys de les fotos que he llençat hem tingut una bona vida
artística. El caos personal no va inclòs, però tens molts números perquè et
toqui. I encara així... sabem que som uns privilegiats. Quantes bogeries!
Quants moments d’eufòria i esplendor! Quina vida, aquesta bohèmia... però vella glòria i patetisme, mai!
Creieu-me. Qui no ho ha viscut no ho pot entendre. Els que recullen la brossa
de paper, deuen estar al·lucinats... tantes fotos trencades, de gent vestida
d’artista i rient pel món... no fa tant... potser 30 o 40 anys. No em cal
guardar-les. Els companys viuen en la memòria del públic que va gaudir amb
nosaltres i en l’afecte de qui ho va compartir tot. D’aquí a 100 anys, els
estudiosos dels arxius del MAE es preguntaran què era tot allò i per què érem
tan feliços.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
