Ahir
vam gravar un Zoom, la meva primera experiència amb la videoconferència. Aquí
està la meva intervenció a Espejo Público,
Antena 3 del 17/12/2024. El que explico del ‘galant’ va passar el 1984, facin
números.
Moltes
gràcies per l’amabilitat i comprensió de les dues redactores amb les quals vaig
tractar per realitzar aquest clip de vídeo testimonial. I a tot l’equip per
donar visibilitat a aquesta causa perduda,
ja que han passat més de trenta anys i, com es veu, si s’ha de jutjar per les
denúncies que continuen produint-se… poca cosa ha canviat.
No soc una famosa. No busco ni atenció, ni diners. Soc una dona de seixanta-tres anys amb dues pròtesis de maluc, però capaç de muntar i dirigir completament un bon espectacle o educar a joves artistes en escenari i valors. No rebo prestacions i no tinc treball estable. He tingut pocs contractes al llarg de la meva vida artística, però molt profitosos. Em vaig guanyar una reputació de responsable i bona treballadora i no la perdré ara. No tindré jubilació, d’acord amb la meva activitat laboral, per culpa de males empreses que ens han estafat, i han amagat aquests assumptes també.
En
una situació d’assetjament sexual, estem soles. No som víctimes. Som
supervivents. No et pots fiar de ningú, una confidència a la persona inadequada
pot ser la teva ruïna. Si denúncies, ets incòmoda, problemàtica i sospitosa. En
els temps d’activitat professional com a ballarina corista, quan em quedava
alguna bona fe i comentava la mala jugada, altres companyes m’han arribat a
dir: “Ja volguessis tu, que aquest et fos darrere”. I també una escopinyada
molt pròpia de gelosia laboral d’ineptes quan ja estava en una posició
superior: “A mi també em van oferir el teu lloc… però no vaig voler passar pel
llit”.
Escoltin:
ser artista, somrient, amb poca roba i guanyant-te un sou decent, amb una
conducta formal i sense donar peu a aquestes situacions, no inclou en el paquet
l’assetjament. No ha de donar-se per descomptat que això és el que passarà,
encara que moltes persones creuen que sí.
Mai
em van avisar que aquest o aquell eren depredadors. En els camerinos vaig
sentir companyes relatar pallisses a casa, plorant i no feien una altra cosa
que aguantar un dia més. Era impensable anar a la policia i, a més, en aquells
anys, era necessari el delicte de sang, una gota, per poder atrapar-los.
Mai
vaig ser testimoni de l’assetjament a una altra companya, però sí que observava
coses rares. Actors que entabanaven menors. Empresaris que et deien: “Les
fruites prohibides no agraden en l’empresa” (si tenies una parella). Un actor
còmic, l’encarregat del xiuxiueig a l’empresari, i que t’avançava: “És igual
que siguis bona vedet o coreògrafa… si no passes pel llit… no seràs res”.
Jo
també defenso als homes nobles i seriosos, però aquesta col·lecció de
trompellots que queden impunes perquè ha prescrit el delicte o perquè no tenim
cobertura legal per fer valer la nostra paraula, no és precisament el que
mereixem al final.
No,
Macarena Gómez, no. Difamació i mala reputació és el que aconsegueixen ells,
després d’intentar abusar fins a la nàusea, quedant com uns paios normals i
deixant les dones com unes histèriques que no aguanten una broma o una floreta
no desitjada. Les mans negres existeixen molt abans que aquestes suposades
llistes negres d’assetjadors. Són les telefonades manant i suggerint, revenges
d’homes ressentits pel rebuig, que no et donin més treball. A mi em va succeir,
em va dir un representant, després que el productor de TV em volgués magrejar
davant de dos homes més, que havia rebut aquesta ordre. Vaig continuar
treballant perquè hi havia més agents artístics i decents als quals acudir.
Parlo
per experiència pròpia, ara, quan es compleixen tres anys de la publicació del
meu llibre Memòries d’una corista. Ja
ho vaig explicar tot allí i estaré encantada de dir-ho de paraula, en defensa
de la meva integritat com a dona i de la companya que em doni suport.
Tot
i això, la meva professió és meravellosa i la majoria dels companys, les millors
persones que he conegut. Soc tremendament afortunada.
Quant
a la por... a les crítiques... a les represàlies... a la injustícia: la meva
mare va parir una nena que no anava a néixer, segons el ginecòleg, i aquí
estic. Però sobretot no va parir una dona destinada a sotmetre’s a rufians de
pacotilla ni per menjar, ni per treballar en aquesta professió ni a renunciar a
la seva llibertat.
Ja
vaig dir un dia que ser artista paga un preu molt alt. I no és passar pel llit.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
