A la
foto hom pot veure uns matalassos abandonats en un carrer de Salou, símbol
d’una ciutat dormitori on és impossible trobar pis de lloguer perquè tota
l’oferta residencial es destina a l’arrendament turístic. Vet aquí aquest poema
commemoratiu del desolador panorama que ens envolta:
Oh,
matalassos, runa del son,
reclinats al llindar del carrer,
dormiu en la gesta
del temps perdut,
sota un cel de pols i promeses trencades.
Fou aquí, en aquest
racó de Salou,
on la terra somiava ser refugi,
però es tornà quimera d’or
efímer,
un hostal per a qui ve i oblida.
Vosaltres,
cavallers del descans antic,
marqueu amb ombra la desfeta:
de cases buides, de
lloguers impossibles,
de la vida expulsada al marge del mar.
Crideu als balcons
deserts i als portals clausurats,
on només els forasters són benvinguts,
i els
veïns, exiliats del seu somni,
troben la porta tancada al futur.
Al
vostre voltant s’estén la desfeta,
fulles mortes i papers dansant,
bosses
trencades com estendards caiguts
en una batalla sense herois ni pau.
Els
carrers, testimonis d’un abandonament,
esdevenen mapes d’una derrota
silenciosa,
on la brutícia regna i l’orgull s’esvaeix.
Oh,
matalassos, monument del desengany,
el vostre silenci parla més fort que les campanes.
Sou l’emblema d’una ciutat dormitori,
on ni el descans ni la llar són
possibles.
Que el vostre crit mut desperti consciències,
que els carrers buits
s’omplin de vida,
i que el somni, un dia, torni a ser la casa gran.
Sí, la d’aquells apalancats que mai no volen marxar.
