Se’m
fa molt estrany haver de justificar que no celebro Nadal des del 2021,
especialment des que va morir la mare i, amb ella, la il·lusió que em va
inculcar, tot i que aquest desinterès ja ve de més enrere. No felicito ni
celebro els sants, els dies de les Verges ni altres dates que són festes
nacionals i imposades tant per a creients com no-creients.
És
absurd, tampoc celebro festes d’altres religions.
Sembla
que, si no et sumes a aquesta bogeria d’estrès, compres i balafiament
alimentari, repetint frases de felicitat, no quedes bé. Alguna cosa em deu
passar, pensarà algú... com si fos una cosina llunyana del vell Scrooge de
Dickens. I no. Perquè la resta de l’any tenim empatia i solidaritat, per
exemple en el cas de la recent dana a València.
No
obstant això, per respecte i estima a totes les persones, els desitjo el millor
sempre. I aquesta no és l’excepció.
Considero
la fe, la música, el tipus de menjar i el sexe, tan dispars d’entrada, com a
conceptes íntims. No hauria de ser necessari posar l’atenció en el fet que
alguns no volem publicitat ni adoctrinament espiritual, ni que ens torturin amb
les retòriques veganes del gran eslògan del ‘cruelty free’, on ningú fa gaire
cas del que pateixen els agricultors que se suïciden per no poder assolir les
condicions contractuals d’ençà que Monsanto va collar-los amb els transgènics.
Aclareixo que no vull patiment per a cap ésser viu. Tampoc hem d’escoltar les
estridències de les cançons del veí del segon pis, ni hi ha motiu per haver de
defensar una posició d’identitat de gènere o un gust sexual en privat.
Ser
religiós no et fa millor persona. Felicitar les festes no et dona cap valor
moral superior, és una formalitat. Aquesta allau d’obligacions de bonaventura i
espots publicitaris de famílies encantades amb taules plenes de menjar i
obsequis que mai són prou, pels menuts, en realitat ja no convencen ningú. Aquí
es troba el truc del màrqueting i l’abús de les emocions. Cap persona vol
passar un Nadal obscur, solitari i frugal.
Nadal
em recorda que vaig ser una nena humil i feliç, que cada any vinent era més
conscient que no tot era tan bonic com ens ho van fer veure i sentir les
nostres famílies. Era una sobreprotecció davant la crueltat quotidiana. M’emplena
els ulls de llàgrimes, com a molts de vosaltres, el pes de les absències i
saber que hi ha altres que no tenen aquesta protecció. Això no ho soluciona ni
un perfum, ni un bon sopar, ni una abraçada afegida. Això és una empremta en
l’ànima.
Bones
festes, sí. I tant.
Una
frase que serveix per a tots i que no és una qüestió de cristianisme, ja que la
tradició ve d’una apropiació tradicional del paganisme pel solstici d’hivern.
Per a mi, és més aviat un fort desig de superar tots els fronts que tenim oberts,
els que hem patit durant aquest any i pel fet d’estar vius.
La
veritable raó de festejar és la vida en unes condicions dignes. I hauria de
succeir els 365 dies de l’any. No és així, els grans recaptes de menjar per a
la població desfavorida, abandonada pel sistema, haurien de ser mensuals, però
a Nadal prenen una significació especial. Se’ns estova el cor. Cau el vel
davant els ulls de la supervivència diària.
Les
innocentades del dia 28 són diabòliques d’arrel, un despropòsit de matança i
sang de nens segons el seu llibre de culte. Que li ho diguin a les famílies i
víctimes dels conflictes bèl·lics i vergonyes humanitàries, si se’n riuen amb
ninots de paper i bromes per recordar els seus morts.
No
volem més ensurts i disgustos, ja estem arribant al sostre de vidre de les
tragèdies tan familiars i properes com també ho són la fredor i indiferència
per l’atenció a les grans mancances en benestar social i laboral. D’això, com
diria el senyor Pujol: “Ara no toca”, no marida bé amb el cava i els torrons.
Bon any
entrant per a tots!
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
