A
Salou, la tardor s’ha fet reina,
amb el seu mantell de fulles caigudes,
no d’or
ni de foc, sinó de silenci,
abandonades a un vent sense amo.
Els
plataners, antics guardians dels carrers,
ploren l’oblit amb cada fulla que
cau.
El terra es torna un llenç de tristesa,
un mosaic de desídia, un crit que
calla.
Allà,
els carrers són rius de melangia,
on les fulles s’agrupen com exiliades,
esperant
l’escombra que mai arriba,
el gest d’una mà que les dignifiqui.
Els
vianants, com ànimes errants,
caminen entre el caos de l’abandonament.
Els seus
passos aixequen murmuris
d’un passat més net, d’una ciutat que fou.
I en
aquesta dansa de fulles mortes,
els racons es tornen sepulcres d’un esforç
oblidat.
No hi ha poema de tardor, ni l’encant de la natura,
només l’ombra d’un
servei que no arriba.
Oh,
Salou, ciutat adormida en la deixadesa,
els teus carrers són el reflex d’un
descuit.
No són les fulles les que t’embruten,
sinó la indiferència que et
vesteix de gris.
Que
torni la mà que escombra la tristesa,
que torni la llum als teus dies apagats.
Que
les fulles tornin a ser un cant d’estació,
no un plany que embolcalla la teva
ànima.
