Avui, un trist i fatídic dilluns de desembre, quan el fred i la desolació més castiguen el nostre paisatge urbà, la brigada municipal ha retirat l’arbre caigut a la fosca calçada del carrer de Jaume Vicens Vives, al costat de l’hotel Eurosalou. (Sí, aquest).
Els
operaris han actuat a consciència, fidels a la seva feina i professionalitat, però sense
miraments. Han tret les motoserres i han tallat les branques per esmicolar-les tot seguit en una camioneta que tenien al costat. Ja no en queda cap rastre, del
nostre estimat arbre. Durant nou dies (sí, nou dies han trigat a treure’l) ha estat
company inseparable dels veïns. Ha escoltat les nostres penes. Les nostres alegries. Les nostres lamentacions. Ens hem confessat. Ens hem fet companyia i ens hem explicat històries.
Has estat el nostre consol. Avui te n’has anat sense dir-nos res, sense
acomiadar-te, i dissortadament hem perdut un fidel amic.
Com
a mostra dels intensos dies que hem viscut i de la gran pena que ens embarga, m’agradaria
dedicar-te, oh, estimat!, aquest poema que neix de les entranyes del meu cor. Sàpigues que mai
no t’oblidarem i que et recordarem amb tendresa i enyorança aquells a qui tanta i tanta companyia has fet.
L’arbre
caigut
Va
caure un arbre, noble i vell,
després d’un crit furiós de vent.
S’abraçà a
l’asfalt, fred i cruel,
com si l’últim
sospir fos etern.
Era
ombra amiga, refugi fidel,
testimoni de riures i secrets.
El veïnat s’hi
aturava sovint,
un punt de trobada que ja no hi és.
Nou
dies llargs, nou nits de silenci,
ell jeia sol, estès al mig del camí,
mirant
amb tristesa el cel indiferent,
que no va plorar per aquest malaguanyat
destí.
Els
nens no el buscaren, tampoc els vells,
la plaça sense ell era un lloc perdut.
S’enduia l’arbre històries i vides,
arrels d’un poble que ara ha
callat.
El
retiraren, finalment, sense pena,
com
qui es desfà d’un moble trencat.
Però en
el cor del barri queda la taca,
l’absència d’un arbre que era estimat.
Quina ombra acolliran ara les tardes?
Qui escoltarà les veus del carrer?
L’arbre caigut no és només fusta,
és el buit d’un temps que no tornarà mai més.
