L’any
2007 vivia en el Grup Sant Pau de Cambrils i la benvolguda veïna Carme F. (EPD)
em va recomanar que no em perdés el lliurament de regals dels Reis Mags, porta
a porta. Contemplar aquell candor infantil davant els éssers més esperats de
l’any, sota consignes de portar-se bé o rebre carbó de no fer-ho, era en si
mateix tant commovedor com meravellós. Em vaig omplir d’una espècie d’aire que
no semblava venir dels pulmons, crec que era goig. Encara que no espero regals
des de fa molts anys, aquest matí, a bord d’una camioneta que en lloc de fer
sonar trompetes celestials feia servir un clàxon, el Rei Melcior, sense perdre
de vista vorera i balcons, m’ha saludat amb la mà. He alçat el braç per a
retornar-li la salutació i aquesta emoció ha reviscut amb la intensitat que
solament la il·lusió de la infància produeix. Tenint en compte els problemes i
desgràcies d’Orient i rodalia; el fred i la mandra; la carestia de la vida; els
hotels i abeuradors tancats, les incerteses de l’ocupació i l’egoisme que
impera en la societat, solament tinc paraules de respecte cap a la comitiva de La Triple, com ells s’anomenen. Hi incloc els voluntaris menys visibles, que
fan possible aquest somni convertit en realitat. He estat observant com dues
nenes i un nen trencaven els embolcalls, impacients i plens d’aquest goig. Era
la viva expressió d’això bo i sorprenent que no hauria de ser solament festa
d’un dia. Per un moment, m’ha semblat veure que s’acostava a la camioneta de
repartiment reial una nena que no encaixava a la foto de rigor amb els altres
menuts. Anava vestida a l’estil dels seixanta i en els seus ulls he vist la
mateixa lluentor de felicitat perquè no ha rebut, i no el mereix, el carbó. Com
els nens de tot el món, independentment de la fe en la qual han nascut. Aquesta
que escriu, des d’un ahir que es difumina amb nostàlgia, m’ha fet l’ullet i ha
desaparegut deixant-me, una altra vegada, el cor a vessar.
Comparteixo
aquí aquest sentiment, desitjant que no s’apagui, ni ningú trenqui les seves
il·lusions en un món que, en comptades però significants ocasions, ens mostra
que alguns desconeguts són capaços de fer el millor per la gent i que estan a
l’altura d’aquella màxima que diu que el correcte és allò que es fa precisament
quan ningú no mira.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
