Només no és no

 

Aquest article parla de les seves filles, netes i nebodes. D’un entorn segur, sigui escolar, amistós o laboral. És molt difícil que el lloc on conviuen aquestes nenes, adolescents i dones independents sigui fiable, quan en aquests petits cistells socials pul·lula una poma podrida sigui home o dona, que compta amb la complicitat, per passiva, d’altres dones.

Un nen o una nena que ha sofert assetjament escolar té molts números per patir l’assetjament sexual. El victimisme s’aprèn, com el xai que no sap que va a l’escorxador però cau igual, des de la infància. La manca de les necessitats bàsiques, com la protecció, crea víctimes perennes. No, senyora setciències del replà, ningú té un imant per als problemes, abusos i desgràcies. Aquesta és una altra afirmació que hem d’eludir.

Els problemes individuals amb els pinxos de col·legi, de barriada i del treball es combaten amb reaccions del grup que hauria de ser categòric i no tan lax. Amb eines útils per salvar els drets personals.

Apunto a allò tan poèticament perfecte, però imprecís en la pràctica, que en un conflicte, si no s’està al costat de l’oprimit, s’afavoreix l’opressor. Ho estem veient cada dia. Pronunciar-se a favor d’un bàndol significa, en xarxes i en els mitjans, caure en aquesta polaritat que tant s’aprofita per comentar qualsevol tema d’actualitat. No hi ha protocols eficients. 

Només si és sí no és suficient. Tipificar el consentiment en una llei es redueix a una vetllada intenció de jutjar on comença el desig mal gestionat i acaba el sotmetiment no acceptat.

Després d’una atzarosa setmana de declaracions en els mitjans als quals he regalat un titular molt identificatiu i amb aquest protagonisme innecessari de parlar perquè uns altres es conscienciïn, intueixo que he perdut companyes de professió que prefereixen l’amnèsia, amics més muts que el nan de Blancaneu i el suport de familiars incòmodes, guanyant crítics immisericordes i jutges de nyigui-nyogui que mai han sabut el que és la humiliació i la por.

Són les seves filles, netes i nebodes qui hauran de defensar que Només no és no.

No em toquis el cul quan passis a prop. No em diguis el que em faries si no ho vull escoltar. No em facis bromes sexuals que m’avergonyeixen. No m’imposis els teus capritxos més tèrbols i foscos aprofitant-te de la por. No em diguis estreta o frígida per humiliar-me davant d’altres persones, per revenja perquè tu no m’agrades o t’ignoro.

Aquesta violència va calant, i és aquí, en el rotllet dels palmeros que li riuen les gràcies al trompellot de torn, on es troba el veritable problema.

Això que un delicte ja ha prescrit o no hi ha proves d’un assetjament és el més semblant a l’excusa d’aquells que, sabent amb certesa dels depredadors i ofensors, proclamen el que diuen en la televisió tots els veïns d’aquell sociòpata que és enxampat després d’una atrocitat: “Era una bella persona i molt educat, inclús un company entranyable”. Serà, senyor o senyora, perquè a vostè no li va tocar la mala sort de ser el blanc de la seva obsessió. No li resta cap culpa davant la societat, la justícia i d’aquella persona a la qual ha fet mal.

Com ens adoctrinaven en els anys setanta: “Si algú et toca en l’autobús, no diguis res i, si pots, aparta’t. Si et queixes, l’ofensor dirà que has estat tu la indecent que s’ha arrambat o que menteixis i ningú t’ajudarà. Passaràs vergonya, t’assenyalaran”.

L’assetjament es nodreix del silenci que produeix tota mena de pors, incloent-hi la indiferència de l’entorn. És una coacció a la llibertat més sagrada. La forma de l’abús muta amb el temps, però continua enquistat en el fons de la conducta humana. És a les seves mans i és el seu deure protegir la integritat d’aquests menors, joves i professionals de qualsevol gremi, per als qui victimitzar-se no és una elecció i menys el seu destí.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.