Avui haig de retre homenatge a Gino Minetto (José María Benítez Minetto), gran coreògraf i creador d’espectacles recentment mort. Al contrari dels centenars de companys que han treballat amb ell, jo no tinc una fotografia que il·lustri el seu pas, al costat de Francisco Navarro, per la meva vida, com a ballarina del seu ballet Gin-Pak. A tots dos els vaig conèixer en el desaparegut restaurant-espectacle Caesar’s de Torre Catalunya, al costat de l’estació de Sants de Barcelona. Era novembre de 1982. Recordo perfectament que, aquella nit, un dels seus vestuaris, marca molt notòria del seu estil, era d’animal print i, a manera d’anècdota, què dir del biquini de strass amb una espècie de cues de guineus blanques que queien de les espatlles?, ballant It’s raining men, amb ells en tantes gales de festa major amb Ardèvol, per tota Catalunya. No hi ha història del music-hall sense ells, des del teatre Victòria amb Buira i Balaguer i innombrables artistes de primera línia fins a les sales de festa i el Teatre Apolo amb Tania Doris i per descomptat, El Molino i el Teatre Arnau, amb l’estimada Lita Claver La Maña. Televisió. Creuers. Casinos internacionals. Grans sales com el Palace de Lloret, molt semblant al Galas de Salou. I tants escenaris per a una trajectòria que ha deixat empremta al nostre país i en el nostre coneixement. Treballar amb Gin-Pak ha estat una de les meves millors experiències professionals i les seves produccions sempre han estat sinònim d’elegància i qualitat. Amb el seu ballet, he fet amics eterns i tinc més anècdotes, com la invitació a l’aniversari de Paco, una tarda, en la pizzeria La Nonna, que Gino va muntar prop de Sants.
La notícia de la defunció de Gino m’ha deixat una altra vegada òrfena i crec que molts companys se senten igual. Se’ns en va anar Tommie, Geraldine Thomas; Poppy, Cornelius Scott, Bernard Oreilly i Merche Mar. Molts cops seguits. Les autèntiques estrelles del teatre de Barcelona, no tant de musical de moda, però autènticament imprescindibles en la nostra cultura d’espectacle, s’han anat apagant, uns a poc a poc, uns altres ràpidament sense deixar grans notícies, però sí enormes buits que ningú pot ocupar.
Amb Gino, em vaig trobar l’última vegada en una festa del Paral·lel allà per 2010. Una abraçada, un somriure, sempre atent i afectuós. Com si no hagués passat el temps des que a la fi dels vuitanta ballés amb ells Champagne, The Wiz i Another cha cha… Quins bons records i emocions tan intenses!
Tristesa sí, però davant la inevitable perduda, queda l’afecte inacabable que transcendeix fets i llocs. Àngel Amar deia que Gino era un creatiu excepcional i la seva opinió em serveix per a il·lustrar el seu talent. Tots els que hem sofert punxades en els dits cosint el nostre propi vestuari, dissenyant-lo i fent realitat cada projecte laboral, tots els companys dels feliços 70 i 80 i 90… i des de llavors contemplant com la cultura s’ha carregat el llegat d’aquests precursors, estem de dol.
Paco Navarro, estimat artista, coreògraf, estilista, mestre, no estàs sol. Som centenars, milers, que així ho sentim. Com Gino deia en qualsevol època de l’any: “Bon Nadal!” Descansa en pau, admirat i estimat artista, coreògraf, mestre i company.
No hi ha res més preciós, al meu entendre, que el strass sobre el vestuari negre. I així vull recordar la lluentor de Gino, com les estrelles en la nit d’ahir en revisar el meu mòbil. Amb l’esplendor de la seva vida, meravellosament viscuda que tant ens ha aportat a tots. Gràcies per aquests anys d’aprenentatge i d’èxit professional.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
