He recorregut tot el territori nacional. I sí, per moltes raons —a més que estimo Sant Sebastià i València— tinc una debilitat especial per Saragossa. Monuments i paisatges a part, el que realment ens fa estimar un lloc són la seva gent i les experiències que compartim amb ella. A Saragossa, precisament, vaig passar entre gires de teatre i pensions de mala mort. No era un moment idíl·lic, i potser per això l’estimo més: perquè em recorda qui era, per què lluitava i cap a on anava. Tinc allà persones molt estimades. I alguna que, sent justa, podria odiar amb la mateixa víscera amb la qual he estat tractada.
Concretament, fa uns tres anys, un tipus —una espècie de cosí lleig de qualsevol Abderramán mal parit— em va dir a la cara que els catalans som uns fills de puta. Imagino que parlava del famós fet diferencial. Si a això li afegim que, segons ell, els que vivim a la costa mengem gràcies a ells... la cosa comença a ser grotesca. Més encara quan centenars de maños viuen aquí, a Salou, i són gent estupenda.
Però no es va aturar aquí, clar. El campió del bon gust va tenir la brillant idea de coronar la seva intervenció amb una broma sobre la solució final hitleriana, i l’altra química, proposant ficar els catalans en àcid. Ho va dir així, amb la simpatia d’un cunyat a Cap d’Any, sense que li caigués una sola neurona al terra. I a sobre, professor de menors.
Però escolti, ni un individu acomplexat i fart d’arrogància, amb les dents torçades i l’humor en números vermells, farà que canviï el que sento pels meus pumas favorits.
El problema serà quan a la propera reunió familiar, encara que ell no ho sigui, anunciï que, per bé dels pucas (putos catalans) és millor que no hi acudeixi, doncs no posaré ningú en el compromís de triar entre la meva companyia i la del tal Rafa, mastuerzo on els hagi i mal ambaixador dels aragonesos de bé.
I si vol vostè boicotejar el cava, o es porta el menjar en la carmanyola per no donar ni un euro a la nostra terra, està en tot el seu dret. Però no s’enganyi, el més probable és que el que vostè creu que és català sigui, a aquestes alçades, de factura xinesa.
No hi ha odi que superi la intel·ligència.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
