Cada 5 de maig es commemoren els deportats i morts a Mauthausen, a altres camps de concentració i a totes les víctimes del nazisme.
Quan era adolescent, vaig sentir a casa de les cosines Pijuán —família per part de la meva mare i també del meu pare a Cambrils— la història del pare d’elles, que va desaparèixer a Alemanya. Anys després, mentre investigava dades per a l’arbre genealògic a MyHeritage.com, vaig decidir consultar el gran oracle d’internet. Així va ser com vaig trobar, gairebé per atzar, la fitxa oficial de F. P. A. a l’arxiu de Gencat: el germà gran del meu avi matern.
De cop, amb aquelles poques dades que tornaven nom i existència a una figura gairebé oblidada, vaig sentir una inquietud profunda. Vaig percebre el pes de tot el que aquell home —un treballador de la Barcelona industrial— devia haver patit, i el seu destí tràgic em va commoure.
F. P. A., que treballava com a mecànic a Barcelona i estava vinculat als rojos, va travessar la frontera el 1939 i va acabar a Provins (França), on feia feines agrícoles. El van detenir i empresonar al Frontstalag l’any 1943. El 21 de maig de 1944, el van pujar, juntament amb centenars de persones, a un tren a l’estació de Compiègne. Tres dies després va arribar al camp de concentració de Neuengamme, a Alemanya, i va ser traslladat al subcamp de Watenstedt-Salzgitter. Una carta i unes poques pertinences enviades a les seves filles indicaven que va morir al camp de Buchenwald.
Entre tantes cares anònimes en fotografies i documentals, un d’aquells éssers humans esclavitzats als barracons de l’horror era un avantpassat meu. Curiosament, aquesta història també em vincula, com a cosina segona, a un conegut periodista i presentador esportiu de televisió.
No som aliens a la guerra. Cap guerra ho és del tot.
Descansin en pau —ningú no sap amb certesa on— F. P. A. i tants altres desapareguts en la barbàrie que ens defineix.
Hi ha una tendència a sobrevalorar el carpe diem. Que vingui algú a dir que el passat ja no importa. Que tornin amb la cançó de que la Memòria Històrica només serveix per remoure ferides. No cal recórrer als morts sense nom per veure la manca de respecte cap a les famílies que encara busquen les restes dels seus. Lluny de tancar ferides, encara se n’obren de noves en una Espanya —com tants altres països— que no aprèn del seu passat sagnant.
Tant de bo que tants ineptes en càrrecs i tants demòcrates d’aparador no cometin l’error de condemnar-nos a repetir la història.
A la porta de Buchenwald hi diu: A cadascú el que és seu. Em falten insults i em sobra pietat.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
