Mira, no sé si és que surto poc o si simplement no freqüento els llocs més moderns —aquells on fins i tot l’aire porta filtre i el wifi va més ràpid que la teva pròpia digestió. Però avui, estimats meus, he viscut una experiència gairebé mística: he anat al lavabo d’un bar. Sí, així de salvatge soc.
I no, no és que m’hi hagi colat sense consumir, per favor! Tinc aquell antic i pintoresc costum de demanar alguna cosa abans d’usar el servei. Però riu-te’n tu del mític clauer fastigós lligat a un pal, que passava de la barra al bany com una relíquia sagrada. No. Ara el que es porta és el codi. Sí, un codi. Al tiquet. Que has de teclejar amb la destresa d’un agent secret obrint la cambra cuirassada del Banc d’Espanya. O l’arxiu confidencial del CESID, segons el nivell de paranoia del local.
Aclareixo, per si de cas, que això no és una crítica (ui, no). És només una reflexió nostàlgica que em transporta als antics urinaris públics de la plaça Urquinaona de Barcelona, tan icònics als anys 70, on pixar al carrer ja era il·legal, però no tan complicat com ara.
I, evidentment, entenc el propietari del bar. L’home, fart de ser el guardià involuntari del vàter que no és municipal, ha decidit posar-hi fi al “fregar el que no toca”. Perquè, siguem sincers, hi ha qui s’hi cola sense aportar ni un trist cafè amb llet. Codificar les pixades, pel que es veu, és la nova frontera de la civilització.
Això també em recorda aquelles senyores plantades a la porta dels lavabos dels grans magatzems Sepu a les Rambles. Una moneda i tenies accés al paper. Un paper que encara falta a molts llocs. Quin luxe, escolta! I sense haver de teclejar res, ni passar biometria ni escanejar l’iris.
Ara bé, no sé si aquesta nova moda triomfarà. Però el que és clar és que el propietari del bar ha dit prou. I més si és dia de mercat, on fins i tot els ronyons aliens volen descansar.
Ah, i una altra cosa: quan érem petits i jugàvem al carrer, ens apropàvem al bar on anaven els nostres pares i ens donaven un got d’aigua de l’aixeta. Sense males cares! Quins temps, quan la humanitat no portava contrasenya.
En fi, potser aquest text em fa semblar més antiquada del que realment no soc (prengueu el doble negatiu com a ironia, gràcies). Però vinga, benvingudes siguin les cambres cuirassades i els codis xifrats. Total, tot sigui per poder alliberar fluids en pau i amb privacitat digna del Pentàgon.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
