.jpg)
Fa tres mesos, un adolescent em va parlar d’un amic seu que era cantant. Com que tinc aquesta perillosa afició per descobrir talents (digue’n deformació professional o pur masoquisme artístic), li vaig dir que me’l portés, just abans de començar la meva classe de dansa moderna amb talons per a dones de més de quaranta: la meva tribu, les meves guerreres.
I efectivament, el candidat es va presentar. Alt, desmanegat i amb aquell aire entre “m’han obligat a venir” i “estic a punt de revolucionar la indústria musical sense moure un dit”. Després de l’emoció del moment —i per evitar qualsevol situació incòmoda— vaig decidir començar amb unes preguntes bàsiques. Estudis musicals? Cap. On et veus d’aquí a deu anys? Triomfant, per descomptat. Suports? La seva família i els seus amics, que “diuen que val”. Inapel·lable.
Va començar la seva audició llegint —sí, llegint— des del mòbil la lletra d’un reggaeton rapejat, sense aixecar la vista de la pantalla. Sense veu. Base musical? No n’hi havia. Preparació? Tampoc. Nervis? Molts.
Quan va acabar, vaig respirar profundament i li vaig dir una cosa per la qual, sincerament, hauria de cobrar tarifa de consultoria:
“Mira, hi ha milers com tu. Ets molt jove, encara no tens una marca personal, i la necessites. Els likes de TikTok no signifiquen res si no hi ha contingut real al darrere. No tens presència escènica. Has d’estudiar la teva actitud corporal” —li vaig mostrar com col·locar els peus i els genolls, perquè sí, fins i tot això s’entrena—. “I necessites formació si vols que et prenguin seriosament. El suport dels teus pares i amics és la teva xarxa emocional —valuosa, sens dubte—, però si no són professionals de la música o de l’escena, la seva opinió no compta per a aquesta carrera en què, segons tu, triomfaràs d’aquí a deu anys sense posar absolutament res de la teva part”.
Va encaixar el veredicte no gaire convençut. Com m’atrevia jo a desmuntar el seu somni?
Li vaig dir que faria una prospecció entre els meus col·legues per veure a qui el podia derivar i vam quedar que tornaria el dijous següent a les cinc de la tarda. Spoiler: no va tornar.
Però jo sí que hi era, sense desaprendre ni una sola lliçó de la vida artística, pensant que potser, només potser, el noi hauria pogut tenir una oportunitat, ja que altres joves que em van escoltar sí que la van tenir.
El que passa és que no hi ha segones oportunitats per causar una bona primera impressió.
Fi.
Potser ho peta a TikTok, qui sap. És la quimera d’una joventut que viu la seva projecció de carrera a través del vídeo, allò que la nostra generació es va guanyar a pols, recorrent càstings on el “ja et trucarem” era l’equivalent emocional d’una puntada a l’ego. Els artistes no viuen de somnis, porten plans a terme amb l’estratègia d’una multinacional, o d’un militar al camp de batalla, amb ajuda... o sense.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
