Un dia vas pensar que m’havies perdut. I no era cert. Vaig ser jo qui es va perdre, mai vaig voler ser trobada, perquè sempre vaig saber on —i com— arribar a tu.
Un dia algú pregunta: “I què se’n va fer, de tal?” I llavors, la irrellevància treu el nas, immisericorde, a la punta de la nostra llengua inquieta. No sabem res de ningú. Vivim suposant, prejutjant i practicant una amnèsia profilàctica que ens protegeix de veritats incòmodes.
Però, per a mi, la incomoditat resideix en aquesta mentida que es construeix no per justificar allò imperdonable, sinó per excusar allò que no té oblit.
Estic cansada d’escoltar mentides indecents sobre fets que conec massa bé. Cansada de veure com es reescriu la memòria amb la tinta tèbia de la conveniència. I també estic cansada d’explicar, de lliurar, d’esperar que l’altre escolti, d’intentar netejar una veritat que a ningú li importa.
Potser, finalment, he entès que no sempre cal defensar allò cert. A vegades, simplement, es deixa allà, que es podreixi, com tot allò que no va ser correspost, i per tant incomprès.
No hi ha fantasmes que corrin en persecucions. Només ombres del que va ser. I qui va ser, que semblava tot, tan important, que avui sona ridícul. Resulta que, al final, qui es va perdre vas ser tu.
Costa deixar d’estimar, però un cop aconseguit, la inèrcia ho converteix en un hàbit de supervivència. I en un buf d’aire que t’empeny a continuar, per un camí el més recte possible en un terreny tan retorçat.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
