El nadó xucla el biberó, tranquil, còmode i net al seu cotxet. La mare, distreta, fulleja un diari gratuït a la tauleta de la cafeteria. Soc a prop, i aleshores comença un petit drama silenciós.
Mentre el nadó s’alimenta, busca amb insistència la mirada de la mare. De vegades, els seus ulls es fixen en mi; somric, però no soc qui espera. Ell insisteix, cercant aquesta connexió que no arriba. El biberó va baixant, i la meva inquietud creix.
Voldria dir-li a la mare que el seu fill necessita més que menjar: necessita la seva mirada, la seva presència, aquest vincle que es construeix durant mesos a la foscor de l’úter, en els batecs i en les patadetes. Segur que és una bona mare, però aquest nen continua buscant la seva mirada.
No vull ficar-me on no em criden, així que m’aixeco i me’n vaig. Només quinze minuts sense aquella mirada, i penso en què pot significar per a un nadó.
Si ell i jo percebem la indiferència, en què pensava ella?
Sé que alguns diran que no és cosa meva, que és una crítica injusta, que no entenc la situació. Però un dia, aquest nen que no va rebre atenció ni amor pot fer alguna cosa que no entenguem. Perquè som esponges, absorbim emocions i silencis.
El nadó segueix al seu cotxet, i jo me’n vaig amb l’esperança que això sigui només un instant, un cansament passatger, i no una rutina d’oblit.
Potser no entens per què explico això, però t’invito a mirar una mica més enllà del simple acte d’alimentar. Perquè el que no veiem, a vegades, fa més mal.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
