En una imatge aparentment quotidiana, fins i tot innocent (un partit de futbol, ahir al vespre, a Vila-seca) s’alça una carpa de Vox amb banderes espanyola i catalana. Aquesta escena, tan normalitzada com inquietant, il·lustra una realitat creixent: la ultradreta s’infiltra en els espais comunitaris amb una estratègia de proximitat emocional, buscant seduir els joves no amb discursos explícits, sinó amb presència, normalització i aparent simplicitat. Dit d’una altra manera: se’ls fa seus.
Això passa cinquanta anys després de la mort del dictador Francisco Franco, a qui Vox honora. El resultat: un estudi en què ha participat la Universitat Pompeu Fabra alerta que augmenta el suport dels homes joves de les generacions Z i millennial als partits d’extrema dreta, fins a situar-se en més del 21% el 2024, davant del 14% de les dones joves.
Perillós apropament
Aquest tipus d’apropament (festiu, informal, aparentment desvinculat de la política dura) converteix l’ideari excloent en una opció més dins del paisatge social. Quan la ultradreta es presenta com a part del teixit local, com a organitzadora d’activitats o patrocinadora d’esdeveniments, guanya legitimitat entre aquells que encara no han construït una consciència política sòlida.
El perill no rau només en el missatge, sinó en la forma: la seducció per la via emocional, identitària i estètica, que apel·la a la frustració, la por o la necessitat de pertinença. En un context de precarietat, desorientació i manca de referents, la ultradreta ofereix respostes simples a problemes complexos, i ho fa des del terreny de joc, des de la carpa, des del somriure més perillosament amable.
